AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Els populismes expressen impaciència davant els mètodes complexos i garantistes de la democràcia liberal, enfront dels quals plantegen tirar pel dret i resoldre de forma senzilla i entenedora, i normalment del tot errònia, problemes que atenallen la població.  El més habitual és que s'assenyalin uns dolents de la pel·lícula com a responsables dels problemes, a qui s'ha de castigar. Així l'actual populisme de dretes situa els immigrants en el punt de mira, en especial els il.legals i els musulmans, i el populisme d'esquerres hi col·loca els banquers i els "especuladors" en general. Per això en Josep Anglada promet que expulsarà els immigrants il·legals de forma immediata i sense negociar amb altres països, i l'Arcadi Oliveras diu que els banquers haurien d'estar a la presó, també immediatament. Els populismes no són necessàriament totalitaris, però hi tenen grans analogies, no debades el nacionalsocialisme pretenia destruir l'enemic racial i el comu

No és per atzar que coincideixen en el temps les protestes dels "indignats" i l'ascens electoral de Plataforma per Catalunya i d'en Garcia Albiol a Badalona. Vivim una època difícil en què l'atur fa estralls, i els discursos populistes de diferent signe es veuen enfortits davant la incapacitat de la política convencional per aportar solucions tangibles. Davant la sofisticació del discurs econòmic, que apel·la a la necessitat de reduir la despesa pública per "tranquil·litzar els mercats", al mateix temps que molts perden la seva feina, altres exhaureixen el subsidi d'atur  i milers de joves ni tan sols no han tingut l'oportunitat de començar a treballar, un discursos fàcils com "primer els de casa", o "no som mercaderia en mans de polítics i banquers", connecten amb amplis sectors socials a la recerca de respostes davant una situació crítica. El problema és que els populismes no aporten solucions, tan sols canalitzen la indigna

Ara està de moda qüestionar la democràcia representativa, contraposant-la a una democràcia real que ningú no sap ben bé en què consisteix, però que té com a grans defensors uns col·lectius assemblearis que tan sols es representen a si mateixos, per molt de ressò mediàtic que hagin obtingut. Déu nos en guard de la pseudo-democràcia assembleària, sense control sobre qui pot i qui no pot votar, sense vot secret, on tot depèn de qui controla l'agenda i el megàfon. Contràriament, les eleccions municipals mobilitzen milers de persones arreu de Catalunya, militants de partits i independents que s'hi vinculen per a l'ocasió, que durant mesos dediquen una multitud d'hores a formular una proposta política per al govern del seu municipi i a fer campanya per convèncer el màxim de veïns perquè els votin.  Aquestes últimes municipals han estat especialment concorregudes, amb candidatures de tota mena, que representen totes les sensibilitats ideològiques. A la major part de les poblac

Una de les paradoxes més bèsties del postfranquisme és que ha estat durant aquest període, i no pas durant la dictadura, quan més ha avançat la castellanització dels Països Catalans, que viu un nou episodi amb la victòria del PP de José Ramón Bauzà a les Illes i la revàlida de Francisco Camps al País Valencià, amb programes que fan bandera de l'arraconament del català com a llengua de segona, subordinada a la llengua pròpia de l'antic Regne de Castella. La situació política al Principat és molt diferent, però tot i així, és ara, per primera vegada des de la Reconquesta, que la llengua catalana ha esdevingut minoritària a Catalunya . L'any 1975  el català era l'idioma d'ús habitual entre la majoria d'habitants dels territoris situats de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, amb l'excepció de la Catalunya Nord, on la francesització estava més avançada. Avui, malgrat la democràcia i les autonomies, la situació lingüística s'ha invertit. Curiosament, mai des