AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

A la catedral d e Gant, a Fland es, es pot contemplar l'excepcional  políptic "Adoració de l'anyell místic" , atribuït al pintor Hubert Van Eyck i al seu germà Jan, que l'hauria finalitzat l'any 1432. La realització d'aquesta obra va ser possible gràcies al mecenatge del ric comerciant J oos Vijdt i de la seva dona, Lysbette Barluut. En reconeixement de la seva contribució, l'artista va incloure la imatge dels mecenes com a adoradors de l'Anyell, en la part frontal de les dues portes laterals, ell a la dreta i ella a l'esquerra. No cal fixar-s'hi gaire per reconèixer l'extraordinària similitud entre la fesomia d'en Joos i la d'un altre ric comerciant de la nostra època, en Silvio Berlusconi. La frenologia, la determinació de les característiques psicològiques de les persones en funció de la forma del seu cap, fa temps que va ser abandonada com una falsa ciència, però qui sap, no?. No costa gens imaginar-se en Berlusconi fent el

S'ha generat un escàndol perquè la Hillary Clinton ha recordat que l'assassinat de Robert Kennedy es va produir el mes de juny de 1968, després de les primàries de Califòrnia, per justificar la seva negativa a abandonar la cursa per a la nominació. Molts hi han vist una gran maldat, pel fet que segons sembla, en Barack Obama està sotmès a importants amenaces contra la seva vida. És com si la senyora Clinton hagués verbalitzat la seva esperança que el candidat hawaià sigui abatut a trets, com ho fou el germà de JFK, i que això li obri la porta a la nominació demòcrata. És una interpretació de molt mala fe, i potser les paraules de na Hillary tenen una clara significació psicoanalítica, però el que ha dit no és cap bestiesa, perquè, per més que en Barack encapçali la classificació clarament, el peix encara no està venut del tot. La referència a Kennedy exemplifica que aquesta no és la primera campanya en què la nominació, al mes de maig, encara no està decidida. Això no obstant t

Darrerament he estat llegint alguns textos sobre la guerra del Vietnam i el que es posa de manifest és com algunes de les decisions més transcendents es van prendre més de cara a la galeria, per la necessitat de salvar l'expedient i guanyar les eleccions, que no pas per la seva eficàcia militar o diplomàtica. El mateix inici de l'escalada militar nord-americana va obeir a una informació errònia, referent al suposat llançament d'un torpede nord-vietnamès contra el destructor U.S.S. Maddox al Golf de Tonkin.  Posteriorment es va demostrar que tot havia estat una falsa alarma, propiciada per un mal funcionament del radar, però l'ordre d'atacar ja s'havia donat i no hi va haver marxa enrera, perquè políticament  no hauria estat assumible. Quan es parla d'una guerra és quan més crida l'atenció la lleugeresa amb què s'adopten certes decisions, perquè estem parlant de mort i destrucció a gran escala, però aquesta frivolitat és present en tots els àmbits de

Avui no se'n parla gaire, però la construcció d'una Europa unida segueix sent dels projectes que valen la pena. No tinc cap mena d'entusiasme per les polítiques comunitàries dissenyades per euroburòcrates i aprovades pels estats, com a molt és un mal necessari per aconseguir el bé del mercat únic, que als catalans ens allibera de la dependència històrica del mercat espanyol, la lliure circulació de persones, béns i capitals,  i el reconeixement d'una ciutadania europea.  No es percep una especial il·lusió pel projecte arreu del continent, més aviat al contrari, i per motivacions de poca volada. El referèndum francès va ser simptomàtic de fins a quin punt tenim una ciutadania espantada, que es deixa arrossegar amb tota aquella llegenda urbana dels lampistes polonesos que havien de prendre la feina dels francesos, per la suposada reducció de prestacions socials, per la pèrdua de suposats privilegis, per la disminució de la sobirania nacional. Probablement molts europeus n

L'edició d'aquesta setmana de "The Economist" inclou un perfil d'Antoni(o) Brufau, president de Repsol, en què se sintetiza un dels elements de l'estratègia actual de la companyia, el control de més reserves de gas natural i petroli, amb la dita "de mica en mica s'omple la pica, i de gota en gota s'omple la bóta", que transcriu en català i tradueix a l'anglès com a "little by little you fill the sink, drop by drop you fill the barrel".   L'article és força elogiós per a en Brufau, de qui se n'assenyala l'origen català, si bé se n'atribueix l'estil discret al seu pas per una empresa anglo-saxona com Arthur Andersen, i a la seva anglofília. Podem suposar que les maneres d'un Brufau contrasten amb l'exuberància habitual dels homes de negocis espanyols, i això per a un periodista de "The Economist" instal·lat a Madrid no passa desapercebut, però no crec que sigui una característica que hagi adqu

Segons el govern municipal de Barcelona la publicitat negativa que ha fet la premsa internacional de l'arribada del vaixell de l'aigua és deguda a una campanya, a una conspiració?, impulsada per les ciutats competidores per erosionar la imatge de la capital com a destinació turística. Ignoro si existeix aital conxorxa o contuberni, però la responsabilitat pel fet que imatges com la del transport d'aigua per via marítima siguin possibles és dels dirigents polítics catalans, que han preferit mirar cap a un altre cantó per no haver d'afrontar decisions polèmiques, com la interconnexió de conques, que sense ser una solució definitiva al problema ens hauria estalviat aquest espectacle vergonyós i que ara dóna ales als nostres suposats adversaris per denigrar-nos. Malgrat tot Barcelona encara resulta tremendament atractiva per als viatgers d'arreu, però em fa l'efecte que els principals motius d'aquesta atracció no rauen en la modernitat, l'avantguardisme i l&

L a victòria tory a les eleccions locals britàniques, en especial a Londres, sembla marcar l'inici d'una nova etapa política, d'una nova hegemonia, que hauria passat del "New Labour" a mans dels conservadors de David Cameron.  Encara no en sabem gran cosa d'aquesta gent, perquè són joves i mai no han tingut responsabilitats de govern. Crida l'atenció però, que així com el Thatcherisme-l'anterior etapa d'hegemonia conservadora- va fixar la meritocràcia com un dels seus senyals d'identitat-Margaret Thatcher, la filla d'un botiguer, John Major, el fill d'un trapezista de circ-  els tories han tornat a la seva tradició elitista i aristocràtica, amb graduats d'Oxbridge amb connexions nobiliàries. David Cameron pertany a la baixa noblesa, i l'extravagant Boris Johnson ha passat pel superelitista Eton i per Oxford. L'encert de Cameron ha estat combatre aquells elements que feien els tories antipàtics als sectors més joves de les cl

M'agrada Itàlia, hi tinc debilitat, és un indret on et sents a l'estranger i al mateix temps a casa, ja sigui per l'aparent semblança de l'idioma, per segons quins paisatges o per uns costums diferents i alhora estranyament propers. A l'Itàlia del Nord, que és la que més conec, tinc la impressió de trobar-me en una versió extremada de Catalunya, tenen les nostres característiques, però més pronunciades, a vegades fregant la caricatura.  Són més bruts i més guapos, més cridaners i més elegants, més rics i més senzills, més oberts i més creguts, més simpàtics i més tramposos, més nòrdics i més apassionats. Parlo de percepcions, de subjectivitat, el reconeixement d'una diferència a partir d'una essència compartida, un aire de família que, sense anar més lluny, no és tan fort a França. Hi ha molts indrets de la Provença que m'evoquen els paisatges d'una Catalunya atàvica i impossible des dels grans creixements demogràfics i urbanístics dels darrers cinqu

En Miquel Badia, assassinat junt amb el seu germà Josep per militants de la FAI , l'abril de l'any 1936, ha estat una figura injustament oblidada, per això celebro que la JNC en reivindiqui la memòria. Segur que la seva vida i la seva acció presenta clarobscurs, com qualsevol altre personatge de la història, però el seu activisme patriòtic està fora de tot dubte. Ell i el que va ser Estat Català tenen mala premsa per les imatges-escasses-que s'han conservat de joves uniformats desfilant per Montjuïc. Això ha permès vincular-los a un cert parafeixisme, acusació però que es podria fer extensiva a molts moviments de masses de l'època que comptaven amb seccions paramilitars. En tot cas els estudis històrics han descartat la hipòtesi feixista, és a dir,  les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català mai no van esdevenir una entitat feixista o totalitària, encara que el seu estil ens ho pugui semblar. Això no vol dir que puguessin superar amb bona nota un test de corr