AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

L'unionisme, i també alguns analistes internacionals mal informats o mal intencionats, han volgut identificar l'independentisme amb els moviments populistes, emergents al món occidental des de la crisi de 2008. La realitat és exactament la contrària.  El perfil educatiu i social dels votants unionistes a Catalunya coincideix sospitosament amb el dels votants de les opcions considerades populistes, ja sigui Trump als EUA, el Brexit al Regne Unit o Le Pen a França. L'auge independentista no és la conseqüència, ni molt menys, de l'exacerbació identitària dels catalans, sinó de la constatació empírica que l'estat espanyol actua contra els nostres interessos en múltiples àmbits de la política, de l'economia i de la cultura. Així com els nous populismes posen en entredit les convencions del pensament políticament correcte i promouen el retorn a models d'estat nació propis de mitjans del S. XX, l'independentisme català s'ha cenyit en tot moment a una acció

Ahir, dia 7 de desembre de 2017, vam tornar a viure una jornada de glòria de l'independentisme català, quan entre 45.000 i 60.000 catalans, alguns diuen que fins i tot més, es van manifestar a Brussel·les per la llibertat dels nostres presos polítics i del nostre país. Va ser una nova exhibició de força cívica, ordre democràtic i alegria combativa; una injecció de moral tant per als que van ser-hi com per als que ens hi vam sentir representats. Poques reivindicacions, potser cap altra, poden organitzar una concentració com aquella a 1500 km de distància del seu origen, no debades l'experiència demostrativa acumulada durant els darrers 10 anys ens ha convertit en experts en l'art de la manifestació política.   Però l'èxit d'ahir no pot fer perdre de vista que al cap de dues setmanes tenim unes de les eleccions més transcendentals de la nostra història, i és a les urnes on s'ha de  demostrar la força del nostre moviment. Massa sovint l'independentisme s&#

El dia 20 de setembre, davant del Departament d'Economia, la gent tot sovint cridava un vell clam de guerra de l'esquerra independentista: "els carrers seran sempre nostres!" Per uns breus instants vaig viure la il·lusió que, trobant-nos davant de la seu del nostre ministeri d'hisenda, els congregats realment proclamaven "els calers seran sempre nostres", la qual cosa m'hauria semblat molt més adient i esperançadora. I si jo també he cridat "els carres seran sempre nostres", com a partícip de la litúrgia protestatària,  no puc deixar de pensar que és una expressió que denota vocació de resistència, no d'autèntica victòria, perquè el carrer és el que et queda quan ja no tens res més, i jo sóc dels que pensen que les lluites polítiques es fan per assumir el poder o condicionar efectivament l'exercici del poder per part dels qui el tenen. Que els carrers siguin nostres és necessari per resistir, però l'objectiu de l'independen