L'endemà de Brussel·les.

Ahir, dia 7 de desembre de 2017, vam tornar a viure una jornada de glòria de l'independentisme català, quan entre 45.000 i 60.000 catalans, alguns diuen que fins i tot més, es van manifestar a Brussel·les per la llibertat dels nostres presos polítics i del nostre país. Va ser una nova exhibició de força cívica, ordre democràtic i alegria combativa; una injecció de moral tant per als que van ser-hi com per als que ens hi vam sentir representats. Poques reivindicacions, potser cap altra, poden organitzar una concentració com aquella a 1500 km de distància del seu origen, no debades l'experiència demostrativa acumulada durant els darrers 10 anys ens ha convertit en experts en l'art de la manifestació política.  

Però l'èxit d'ahir no pot fer perdre de vista que al cap de dues setmanes tenim unes de les eleccions més transcendentals de la nostra història, i és a les urnes on s'ha de  demostrar la força del nostre moviment. Massa sovint l'independentisme s'ha deixat enlluernar pels seus èxits de mobilització, gairebé atorgant més importància a la gent al carrer i a les estelades als balcons que als vots. I no és així, cal sortir al carrer per expressar les nostres reivindicacions, però en aquesta part del planeta, al final, la força de les idees es mesura a les urnes. Si en comptes d'un 48% dels vots en les eleccions de 2015, les opcions independentistes n'haguessin obtingut un 60%, la situació política, ara mateix, ens seria molt més favorable, comptant amb la mateixa oposició de l'estat espanyol. L'ordenament constitucional espanyol actua com un mur infranquejable per a la nostra llibertat, però per poder-lo saltar ens cal molta més força. El repte segueix sent convèncer més gent de la conveniència de l'estat propi, més enllà d'enamorar-nos de tot allò que sabem fer els que ja n'estem convençuts. Ara hem de passar una prova clau, revalidar la majoria absoluta independentista el 21D per desacreditar completament l'acció repressora de l'estat i seguir avançant. 

No és un repte gens fàcil, l'espanyolisme i els seus aliats estan més mobilitzats que mai.  Una nació sense estat que durant el darrer segle ha acollit onades successives d'immigració massiva fins a deixar la població d'origen autòcton en minoria, ho té molt difícil per articular una majoria social independentista. Els arguments per la independència són imbatibles. Catalunya té tots els elements per reeixir com a estat i alçar-se molt per damunt de la seva situació actual sota el jou espanyol, no només pel fet de disposar dels recursos del dèficit fiscal, sinó sobretot per la capacitat de legislar i prendre decisions estratègiques, d'acord amb els nostres interessos i necessitats, molt sovint oposats als de la "meseta castellana" que ens té sotmesos. Els unionistes però, emparant-se en la força de l'estat, s'han negat a tot debat racional en què es confrontessin de forma argumentada els avantatges i inconvenients que comporta disposar un estat propi en comparació amb el règim autonòmic actual. En el terreny de les idees tenen les de perdre, no poden oferir cap projecte il·lusionador per a Catalunya que no sigui una dolça decadència a major glòria d'Espanya

És per la manca d'arguments i raons que l'unionisme apel·la a la identitat espanyola de bona part de la ciutadania catalana, exacerbant el sentiment de pertinença a la nació dominant per combatre tot qüestionament de la integritat estatal. Han fet del cor un símbol de l'apel·lació a les vísceres en detriment del pensament racional. La crida de la sang, la sobrevaloració dels orígens per damunt de l'arrelament al país que s'ha escollit voluntàriament.  Tot s'hi val per mantenir una estructura de poder putrefacta i adversa als interessos dels catalans, també dels catalans d'origen espanyol. I si la mobilització identitària no és suficient per evitar la victòria independentista, s'escampa el virus de la por a l'empobriment: que si les pensions, que si la fugida d'empreses, que si l'aïllament, etc. Amenaces que no tenen res a veure amb les conseqüències reals de la independència de Catalunya sinó que no són altra cosa que les represàlies que l'estat pretén aplicar contra els catalans díscols. Al final, si tot això falla, no hi ha problema: fiscalia, judicatura, policia i exèrcit ja s'encarreguen de mantenir a ratlla els catalans. Amb tot aquests arsenal de recursos contra la independència, per què han de perdre el temps en debat seriosos que tenen perduts d'entrada?