AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

En el marc de la resposta a la Sentència que condemna a penes aberrants de presó els líders del procés independentista, una colla de joves es van instal·lar a la Plaça Universitat en una acampada permanent.    Acampada de joves de la plaça Universitat, centrada en els tòpics habituals del pacifisme, l'ecologisme, el feminisme, l'antiracisme i els desnonaments, en què els debats a l'entorn del fet nacional, és a dir, debats sobre la cultura, el poder i l'economia,  pràcticament no hi tenen cabuda. L'independentisme està pres per l'obsessió de no ser considerat nacionalista, fins a nivells ridículs. Com si l'alliberament nacional no fos un objectiu prou digne per si mateix i necessités, per legitimar-se,  anar lligat a valors "universals", o a les causes progressistes d'última fornada. Si aquest plantejament fos exclusiu d'una branca de l'independentisme molt escorada a l'esquerra, o bé situada en el liberalisme llibertari,  no hi ha

Un article publicat a l'ARA sota l'eloqüent títol d'"Independentisme cosmopolita" defensa la tesi, de la qual ERC n'ha esdevingut abanderada, que la legitimitat, el creixement i el reconeixement internacional del moviment independentista vindran de la seva identificació amb valors universals i la defensa del cosmopolitisme enfront del  nacionalisme dels estats-nació. No estaríem lluitant per constituir un estat-nació català sinó una altra cosa, un estat cosmopolita deslligat de la nació catalana, que en tot cas seria una identitat més en una comunitat multicultural unida per una cultura cívica compartida. En definitiva, si volem la independència hem de renunciar al nacionalisme català, perquè altrament ningú no ens farà cas ni ens reconeixerà, i a Catalunya ens quedarem reduïts al nucli de catalans convençuts. De fet, la tesi és gairebé una invitació a l'extinció nacional per renéixer de les cendres com una au fènix cosmopolita, deslliurada d'Espanya,

L'octubre de 2017, entre el referèndum, la declaració d'independència i el 155,  la tensió es respirava a l'aire, la incertesa era absoluta, i s'anunciaven calamitats econòmiques, violència estatal i qui sap si una declaració d'estat d'excepció. Finalment, el govern català va plegar veles, l'estat va engegar la seva maquinària repressiva contra els dirigents polítics i socials catalans i progressivament vam anar recuperant la normalitat d'un país ocupat.  Ara, per causes ben diferents, tot just comencem a deixar enrere una realitat  que en tots sentits depassa els pitjors escenaris que hom podia imaginar per al cas que s'hagués intentat implementar la independència: centenars de víctimes a diari, milers d'hospitalitzats, molts lluitant entre la vida i la mort, entubats i dependent d'una màquina per sobreviure. La indústria paralitzada, el comerç tancat, el turisme reduït a zero, i milions de catalans tancats a casa, a l'espera de cobrar