La primavera de 2020

L'octubre de 2017, entre el referèndum, la declaració d'independència i el 155,  la tensió es respirava a l'aire, la incertesa era absoluta, i s'anunciaven calamitats econòmiques, violència estatal i qui sap si una declaració d'estat d'excepció. Finalment, el govern català va plegar veles, l'estat va engegar la seva maquinària repressiva contra els dirigents polítics i socials catalans i progressivament vam anar recuperant la normalitat d'un país ocupat. 

Ara, per causes ben diferents, tot just comencem a deixar enrere una realitat  que en tots sentits depassa els pitjors escenaris que hom podia imaginar per al cas que s'hagués intentat implementar la independència: centenars de víctimes a diari, milers d'hospitalitzats, molts lluitant entre la vida i la mort, entubats i dependent d'una màquina per sobreviure. La indústria paralitzada, el comerç tancat, el turisme reduït a zero, i milions de catalans tancats a casa, a l'espera de cobrar el subsidi d'atur o les ajudes als autònoms. En l'àmbit polític,  el govern espanyol va declarar l'estat d'alarma i va centralitzar tota la presa de decisions a Madrid, deixant  el govern català com a mer executor de les seves directrius, mentre l'exèrcit es desplegava pel nostre país per realitzar, maldestrament i de cara a la galeria, unes tasques que ningú no els havia demanat. Molta gent es va espantar, l'octubre de 2017, per les conseqüències que podia tenir el conflicte amb l'estat espanyol i tot d'una ens trobem amb un malson més sinistre que no pas les amenaces amb què s'especulava en aquell moment. I amb això no vull dir que, com creuen molts, la tardor de 2017 vam deixar passar una oportunitat real d'assolir la independència, ans al contrari, amb el temps no he fet més que reafirmar la convicció que no podíem assolir-la en aquell moment perquè nosaltres no érem prou forts ni l'estat no era prou feble com perquè el conflicte es resolgués a favor nostre.  El que posa de manifest la tardor de 2020 és que les societats i els estats són més forts i resilients del que les aparences fan creure. Acabem de passar per tot aquest tràngol i,   si bé tindrà conseqüències polítiques, socials i econòmiques, cap dels fonaments del sistema no trontolla. Alguna lliçó n'hauríem d'extreure, sobretot aquells que es pensen que assolir la independència és cosa d'una setmana de vaga general. un estat com l'espanyol pot aguantar això i molt més abans que cedir la seva sobirania.  He sentit reiteradament el mantra, si els fem mal a l'economia, cediran. Una visió molt materialista que dona per fet que l'adversari més poderós està més condicionat pel càlcul econòmic que no pas la precària majoria sobiranista catalana, que s'imagina disposada a perdre-ho tot amb l'esperança d'un futur radiant. La realitat ha desmentit aquestes anàlisis tan esteses entre alguns sectors de l'independentisme, els estats estan disposats a renunciar a molts coses abans de perdre que allò que consideren essencial.  Hem vist com a la major part de governs dels nostre entorn no els ha tremolat el pols a l'hora d'aturar l'economia, assumint l'expectativa d'una recessió severa,  per raons de salut pública. No estaria disposat a molt més un estat si allò que té en joc és la seva integritat territorial i una porció fonamental dels seus recursos? No és que la independència sigui impossible, però per assolir-la primer cal transformar la realitat, crear  i enfortir un sistema propi alternatiu al central, construcció nacional amb els pocs mitjans de què es disposi, fins que es donin les condicions per a una ruptura que l'altra part pugui acceptar com a inevitable, perquè la ruptura "de facto" ja s'ha produït abans. En circumstàncies molt diferents, és el que fan nacions sense estat propi com Flandes, Escòcia, i fins i tot el Quebec, governada actualment per un partit nacionalista que no es planteja un nou referèndum, i també, encara que a Catalunya no s'acabi d'entendre la seva estratègia, Euskadi. Cada moment històric ens ofereix l'oportunitat d'aprendre noves lliçons, i la primavera de 2020 en va plena.