AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Després del trasbals causat per la dimissió d'en Josu Jon Imaz al capdavant del PNB el Lehendakari ha fet un pas endavant i ha fixat la data per a un referèndum en què el poble d'Euskadi s'haurà de pronunciar sobre un pacte amb l'estat, o bé si durant els propers dotze mesos no és possible arribar-hi, sobre les vies de futur que caldrà seguir. Deixant enrera el debat sobre quin sector ha guanyat al Partit Nacionalista, Ibarretxe ha agafat el control de l'agenda política basca, al mateix temps que dispara un torpede contra Zapatero a pocs mesos de les eleccions generals. Coneixent el tarannà del dirigent basc, podem esperar que complirà rigorosament el seu compromís, de tal manera que davant l'atzucac en què es troba el reconeixement de la plurinacionalitat a l'estat espanyol Euskadi es pronunciarà més enllà de les restriccions imposades per la constitució i els seus intèrprets ultramontans. La jugada és d'alt risc, però sabem que qui no arrisca no guanya

L'editorial ultraespanyolista de "LA VANGUARDIA" d'ahir posa de manifest que, malgrat tot, el sobiranisme guanya posicions dia a dia. En dic ultraespanyolista perquè ja ni tan sols no es molesten en argumentar les seves posicions, simplement disparen insults contra en Joel Joan, l'Alfons López Tena i les plataformes independentistes, i amenacen amb estil gangsteril-"lo pagarán caro"-, els partits que contemporitzin amb l'independentisme. Que el diari de l'statu quo toqui a sometent amb aquesta exacerbació indica que l'establishment espanyol detecta que l'independentisme creix quantitativament i qualitativament al sí de la societat catalana. L'atac a en López Tena és especialment significatiu, fa quatre dies ja va ser objecte d'un semàfor vermell per les seves declaracions referents a la crema de fotos del rei, i és clar que l'han situat en el seu punt de mira pel seu enfocament rigorós i desacomplexat de l'opció sobiranist

Quan es parla de les dues Espanyes sovint es fa referència a l'enfrontament atàvic i sagnant entre la dreta i l'esquerra espanyoles, tan ben sintetitzat en el famós poema d'Antonio Machado que si fa no fa diu allò de:"españolito que vienes al mundo, una de las Españas te ha de helar la sangre". Però hi ha unes altres dues Espanyes: l'Espanya concepte nacional i l'Espanya concepte històric i geogràfic. En aquest darrer sentit estem parlant del conjunt de la península ibèrica, denominada Hispània pels romans, nom del qual deriva la paraula "Espanya". El concepte romà d'Hispània, bàsicament geogràfic, va deixar una forta empremta, que es traduia en època medieval en les apel·lacions que hi feien els diferents reis peninsulars, i que per exemple es fa evident en el nom que rep el territori de la futura Catalunya a l'Imperi Carolingi, Marca Hispànica. En aquest sentit principalment geogràfic, és evident que el Principat de Catalunya és Espanya

Aquest agost, de camí cap a Suïssa, em vaig aturar unes hores a Lió, la tercera ciutat francesa, després de París i Marsella, i la gran ciutat més burgesa que conec del país veí. Si més no aquesta és la impressió que me'n vaig endur després de passejar-m'hi una bona estona a peu i en cotxe. Un esperit burgès que es desprèn de l'austera elegància del edificis i de la gent del carrer, dels carrers i de les places, de l'ordre i la netedat del barri antic, de la contemplació del riu-el Roine del qual potser un dia en beure'm les aigües- sota una pluja lleugera suau, fins i tot el detall de moltes dones, especialment joves, amb uns vestits negres que recorden la indumentària tradicional del país. Una vegada més la impressió d'equilibri entre tradició i modernitat, entre identitat i cosmopolitisme. Tan sols és un impressió d'unes hores, i com a tota ciutat gran, hi ha de tot, però el record que en tinc, fins que hi torni i me n'endugui una altra visió, és aque

Una de les fal·làcies més repetides pels representants de l'espanyolisme és aquella que diu que els problemes de les infrastructures i dels serveis són deguts a l'excessiva atenció posada en el debat identitari, en detriment de les polítiques de Benestar. Aquest matí mateix l'he tornada a sentir en boca del nou delegat del PP a Catalunya, i fa quatre dies ens ho va etzibar aquest home que fa de president de la Generalitat. Aquesta és la tesi defensada pel partit friqui C's i la que repeteixen una vegada i una altra personatges com Esperanza Aguirre, Alberto Ruiz Gallardón, el rector(fals) de la (falsa) Universitat Progressista de Catalunya, Vicenç Fisas i tutti quanti a qui fa nosa el catalanisme. La realitat però és tota una altra: el catalanisme és una força de modernització i millora permanent del país, i les principals deficiències que patim són degudes justament al nostre grau de submissió a Espanya, al descomunat espoli fiscal i a la manca d'inversió. L'Es

Aquest mes d'agost vaig llegir l'assaig del gran Joan F. Mira "Crítica de la nació pura", que m'ha interessat especialment en la mesura com descriu sintèticament la formació de les diferents ètnies europees, els mecanismes pels quals les diferents poblacions del continent, i de les illes, han evolucionat cap al que avui coneixem com a nacions. Em sembla molt explicatiu el paràgraf que reprodueixo a continuació: "La unitat de civilització europea es va construir -amb la base del cristianisme i de l' herència clàssica i l'organització global que conserva l'Església- a través de la xarxa de relacions homogeneïtzadores que construirà, sobretot a partir dels segles X i XI , l'aristocràcia i més tard la "gent de ciutat". LA divisió dels pobles europeus - ètnies que mes endavant esdevindran o no esdevindran nacions - parteix d'abans: del moviment-barreja-estabilitizació de poblacions dins i fora dels antics límits de l'I

Recordo que les Diades nacionals dels primers anys 90 van estar marcades per les notícies relatives a les successives independències nacionals que es produïen al centre i a l'est d'Europa, primer dels països bàltics, després de les restants repúbliques soviètiques, la reunificació alemanya, la separació de Txèquia i Eslovàquia, i finalment, l'esclat dels Balcans. Múltiples exemples d'exercici del dret d'autodeterminació que ja no corresponien a colònies del tercer món sinó a nacions europees com la mateixa Catalunya. El paral·lelisme s'acabava en la mesura que tots aquests països sortien del malson comunista, i per tant es desfeien del domini d'uns estats que, com el soviètic, havien fet fallida econòmicament i socialment, i eren incapaços de reaccionar d'una forma efectiva per evitar les successives secessions o l'adhesió de la República Democràtica Alemanya a la República Federal. Aquesta circumstància dificultava el paral·lisme amb el cas català

Qui va a Suïssa en torna amb el record dels meravellosos paratges naturals, muntanyes com les del Jungfrau i el seu entorn, els llacs, les valls dels Grisons, i múltiples indrets amb un gran encant. Jo també, però al mateix temps n'he tornat amb la constatació que és veritablement un país ric, dels més rics del planeta, i ho és perquè, a banda del secret bancari, que sens dubte juga molt a favor de la seva poderosíssima banca, excel·leix .b molts altres aspectes, des de la fabricació de rellotges fins a la ganiveteria, passant per la indústria farmacèutica, la construcció de túnels, la xocolata i els cigars. A Suïssa no hi ha petroli, ni gas, ni pedres precioses, a Suïssa hi ha gent que de fa molts anys que va per feina, que ha sabut fer negocis amb tot el món i al mateix temps defensar aferrissadament la seva identitat, les seves singularitats i la seva independència, i que des de fa segles no s'ha sotmès a cap tirà. Quan a Catalunya es pretén competir gràcies a la mà d'o