L'enfonsament del tabú unitarista

Recordo que les Diades nacionals dels primers anys 90 van estar marcades per les notícies relatives a les successives independències nacionals que es produïen al centre i a l'est d'Europa, primer dels països bàltics, després de les restants repúbliques soviètiques, la reunificació alemanya, la separació de Txèquia i Eslovàquia, i finalment, l'esclat dels Balcans. Múltiples exemples d'exercici del dret d'autodeterminació que ja no corresponien a colònies del tercer món sinó a nacions europees com la mateixa Catalunya. El paral·lelisme s'acabava en la mesura que tots aquests països sortien del malson comunista, i per tant es desfeien del domini d'uns estats que, com el soviètic, havien fet fallida econòmicament i socialment, i eren incapaços de reaccionar d'una forma efectiva per evitar les successives secessions o l'adhesió de la República Democràtica Alemanya a la República Federal. Aquesta circumstància dificultava el paral·lisme amb el cas català, tal com va dir el president Pujol :"Catalunya és una nació com Lituània, però Espanya no és la URSS". La cosa encara es va posar més negra amb l'esmicolament de l'antiga Iugoslàvia, i les guerres acompanyades de neteja ètnica. El paral·lelisme esdevenia indesitjable en la mesura que una de les característiques fonamentals del catalanisme és el seu caràcter integrador i cívic, radicalment oposat als plantejament de puresa de sang. En tot cas els crims de guerra, comesos principalment pels militars i paramilitars serbis, van generar una gran onada d'indignació al nostre país, que va esdevenir un dels més solidaris amb la Bòsnia assetjada. Precisament recordo una emotiva concentració de suport al poble bosnià que va tenir lloc un Onze de Setembre a la plaça de Sant Jaume, just després de les manifestacions independentistes. En el seu conjunt la rebrotada nacionalista al centre i a l'est d'Europa va obrir de nou el debat sobre les sobiranies al continent, però pels motius ja esmentats les credencials del fenomen no eren les més adients per plantejar grans paral·lelismes amb el cas català. Enguany però assistim a una nova primavera de les nacions i en aquest cas no hi ha excusa possible: per una banda Escòcia, una nació que com la nostra va perdre la seva sobirania a principis del S. XVIII, si bé ho va fer per voluntat del seu Parlament i no per la força de les armes, té avui un primer ministre independentista decidit a convocar un referèndum d'autodeterminació per a l'any 2010. Per l'altra banda Bèlgica, un estat binacional sotmès a una profunda crisi institucional per la manca d'acord entre valons i flamencs que, a la vista de molts analistes, pot desembocar en una ruptura definitiva i la constitució de dos nous estats europeus. Tenim doncs dos processos oberts al cor d'Europa Occidental en què es debat obertament, de forma pacífica i democràtica, sense la pertorbació terrorista dels casos basc i irlandès, sobre la conveniència de la secessió. Mai com ara no havíem tingut aquesta discussió al costat de casa i fóra poc intel·ligent que els catalans deixéssim passar el vent favorable sense inflar la nostra vela cap a la independència. Per això iniciatives com el "Cercle d'Estudis Sobiranistes", que avui presenta el seu manifest, i la proposta de casa gran del catalanisme propugnada per l'Artur Mas, resulten especialment oportunes en un moment en què, a més, el model autonòmic mostra clarament les seves insuficiències.