AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Què és el Pla de Sant Joan? La gran plana no urbanitzada de la Palma. Segons l’auditoria ambiental de la Palma es tracta d’un espai heterogeni que inclou la zona més planera de tot el terme (oliverars abandonats i una petita parcel·la activa), que connecta sense perdre continuïtat amb els penya-segats del Turó Roig i de Pallejà, al nord, i amb l’obaga de la riera de Rafamans, al sud. És un espai d’especial valor mediambiental? Sense ser excepcional és important per a la Palma i com a connector ecològic. Es tracta d’un gran espai lliure en el marc d’un territori altament ocupat. Segons la mateixa auditoria ambiental, atesa la seva petita extensió i la presència de grans espais artificials al voltant, l’espai del Pla de Sant Joan actua en la xarxa dels espais naturals propers com un punt de pas per a les aus. Cal destacar-ne també la presència d’una ermita romànica. Es poden construir cases al Pla de Sant Joan? No. Hores d’ara el Pla està classificat com a no urbanitzable i per tant no s

La generació del 68, els que d'una manera o altre es va sentir partícips i protagonistes dels canvis culturals dels 60's i 70's, els qui van militar o es van identificar amb la nova esquerra, amb les ideologies revolucionàries que en aquells anys triomfaven entre els joves, són els qui avui ocupen moltes de les posicions de poder polític, mediàtic i en part també econòmic al nostre país. El llegat d'aquesta generació ha estat molt poderós, perquè a més han pogut amagar molts dels seus errors sota la bandera de l'antifranquisme. A Itàlia i a Alemanya no és motiu d'orgull haver estat simpatitzant de les Brigades Roges o de la banda Baader-Meinhof. A casa nostra molts exhibeixen un passat de militància ultraesquerranosa com una acreditació de compromís antifranquista per la democràcia, per la llibertat i per Catalunya. Aquest és el cas d'en Montilla que ara vol fardar de demòcrata i catalanista basant-se en la seva antiga militància al PTE, el Partido del Traba

Avui en Barbeta torna a insistir en la identitat de discurs i d'oferta política entre CiU i el PSC . Com ja dèiem pot haver-hi moltes coincidències en els grans discursos, però en el dia a dia i en la visió de futur de la construcció nacional les diferències són profundes. L'eina més potent de catalanització que tenim és la CCRTV , sota el mandat socialista s'ha espanyolitzat i ha perdut l'ambició de ser el principal referent informatiu del país. És pràctica habitual la contractació de personal per als serveis públics que no reuneix el requisits de coneixement del català necessaris, fins i tot mestres sense el nivell C de català!!!. L'ajuntament de BCN convida una mindungui espanyola per pronunciar el pregó de la Mercè. I ara, un any més, el PSC-PSOE del Baix Llobregat celebra la seva Festa anual, la Festa de la Rosa en diuen, amb " Jotas Aragonesas "( els Països Catalans també tenim les nostres jotes)i " Sevillanas ". Ignorant la cul

Fent una mica de recerca sobre Günter Grass és fàcil adonar-se que lluny de poder ser considerat un referent moral no és més que un recitador de les consignes més tronades de la progressia europea. Així en relació als atemptats de l'11 de setembre de 2001 va dir que anaven dirigits a "expressar una explosió d'odi cap al món ric del Nord, envers un món ric, fred, i indiferent als problemes de la part pobra del planeta." Veiem doncs que aquesta llumenera intel·lectual no té ni la més remota idea del que significa realment l'Islamisme radical, que és l'amenaça totalitària més gran després de la caiguda del comunisme. Però molt abans el personatge ja havia demostrat el seu profund menyspreu per la veritat en manifestar, en el marc d'una intervenció al Congrés Internacional del PEN Club, el 16 de gener de 1986 :"És el capitalisme millor que el comunisme de Gulag? No ho crec pas. " Brutal. Costa entendre com una persona mínimament informada pot creu

El problema amb el pregó d'Elvira Lindo no és que sigui en castellà, el problema és que aquesta senyora no té res a veure amb la ciutat ni tampoc no és cap personatge de relleu internacional. Simplement és una escriptora espanyola d'un cert èxit que escriu a "El País". Heus ací la clau de la qüestió, com que la progressia provinciana que governa la capital de Catalunya té aquell diari com a màxim referent informatiu i d'opinió, portar la tal Lindo a Barcelona els deu semblar una gran oportunitat de conèixer un dels seus "ídols" mediàtics. A sobre és veu que això té a veure amb l'especial simpatia que té en Clos per aquesta escriptora que va conèixer en una visita a l'Instituto Cervantes de Nova York. Per tant és una mostra més del provincianisme i de la pobresa intel·lectual d'un alcalde que ja ha passat a millor vida, o no. Per una banda la literatura i la societat catalana en el seu conjunt tenen prou personatges rellevants que donarien mo

Que Günter Grass fos membre de les Waffen-SS i no ho hagi confessat fins ara té delicte, sobretot tenint en compte que el personatge s'havia erigit en una mena de consciència moral d'Alemanya. Que als disset anys fos un nazi convençut era normal en el seu context, la qual cosa no vol dir que fos bo. El problema amb Grass és que se l'hagi considerat un referent quan s'ha passat la resta de la seva vida adherint-se a les posicions esquerranoses més discutibles, a la pitjor tradició de l'esquerra europea, des de defensar la neutralitat d'Alemanya Occidental en el marc de la guerra Freda, quan aquesta posició afavoria els interessos soviètics a Europa, a mostrar comprensió per la banda terrorista Baader-Meinhof, i posteriorment justificar en certa mesura l'assassinat per part de la Fracció de l'Exèrcit Roig del responsable de les privatitzacions a l'Alemanya Oriental. I podríem seguir i trobaríem multitud de taques en la seva carrera pública. L'ocul

El periodista anglès Robert Fisk no és sant de la meva devoció però estic llegint la seva monumental "La Gran Guerra per la Civilització", 1420 pàgines, sense comptar bibliografia i notes, en una versió catalana plena d'errors, feta a corre cuita per algú poc coneixedor de la temàtica, suposo. Encara no he arribat a les primeres 300 pàgines i no sé si seré capaç d'empassar-me el totxo sencer, però l'interès és innegable. En Fisk ha viscut en primera persona els grans esdeveniments que s'han produït a l'Orient Mitjà els darrers trenta anys, n'ha entrevistat els principals actors i és un estudiós de la història d'aquesta part del planeta i de les seves connexions amb l'Imperi Britànic, del qual el seu pare va ser lleial soldat. De moment ja he tingut coneixement de com van anar les trobades d'en Fisk i el "supermalvat" Ossama Bin Laden, de la caiguda del règim del xa i de la revolució islàmica a l'Iran, i una excel·lent intro

Llegeixo l'article que en Jordi Barbeta publica avui a "La Vanguardia". Diu que els discursos d'en Mas i d'en Montilla són clavats, que tots dos comparteixen les consignes de la socialdemocràcia moderna, que ofereix estat del benestar combinat amb llibertat econòmica. Bé, d'acord amb la similitud aparent dels discursos, en un post recent ja vaig dir que les principals diferències entre CiU i el PSC no es troben en el curt termini. Però en el fons les diferències entre ambdues propostes són molt profundes, molt més que les que enfronten els principals partits de la majoria de democràcies europees. Avui també són notícia les eleccions a Suècia i a alguns estats alemanys. A Suècia ens trobem en una d'aquelles rares oportunitats en `què es planteja un desafiament real a l'hegemonia socialdemòcrata: l'aliança de centredreta pot guanyar les eleccions. Això és interpretat per molts com un canvi de paradigma al més poblat dels països escandinaus, l'ab

Ahir a "La Vanguardia" van publicar una entrevista a Samuel P. Huntington, un dels més grans politòlegs del nostre temps, que ha destacat per la seva capacitat d'anàlisi i de formulació de teories altament ratificades per la realitat sobre la democratització, el xoc de civilitzacions i la immigració. L'home que va estudiar les claus dels processos de democratització al llarg de la història contemporània en la seva obra clàssica " The Third Wave: Democratization in the Late Twentieth Century (1991), ens diu que no podem aspirar a exportar la democràcia a societats on el poble no hagi fet seva aquesta opció. La democratització ha estat el fenomen polític més poderós de les darreres dècades, des de mitjans del setanta fins al present, ell que l'ha estudiat a fons nega la tesi "neocon" segons la qual a partir d'una invasió militar es pot establir una democràcia, ja que és necessari que la societat reuneixi unes condicions per fer-ho possible

El Codi Ca n'Ollé (Article que s'hauria de publicar a la pròxima edició de "La Veu" de la Palma, però que potser ja serà un punt obsolet. Pel que es veu l’èxit de la novel·la de Dan Brown “el Codi Da Vinci” , ampliat per la recent estrena de la seva versió fílmica ha generat tota una febre descodificadora que porta molta gent a llegir missatges esotèrics amagats en tot document que se’ls planta al davant. El nou planejament que s’ha endegat per desenvolupar el sector urbanitzable de Ca n’Ollé no s’ha escapat d’aquesta nova onada de descobridors d’Expedients X, i ja tenim qui afirma amb contundència que el vial que preveu el nou planejament per unir la carretera BV-2421 amb la nova zona equipaments situada a l’altra banda de la riera no és altra cosa que una variant per a la gent de Corbera, de la mateixa manera que hi ha qui proclama, el novel·lista Dan Brown mateix, que aquell personatge del fresc “El Sant Sopar” de Leonardo que teòricament representa l’apòstol Joan

Jo també vull un estat propi II Llegeixo l'article d'en Vicent Sanchis i dissenteixo de la seva opinió. En Sanchis lliga les insuficiències de l'estatut aprovat a una suposada derrota del nacionalisme i al seu torn un factor de desmobilització nacional. Potser perquè jo mai no vaig creure que en el seu moment el nou estatut pugués acabar sent gran cosa més del que és. En més d'una ocasió del procés estatutari vaig creure que tot se n'aniria en orris, i mai no he entès aquella proclama segons la qual sense Estatut en Zapatero ho tindria molt magre. Més aviat penso que els polítics espanyols surten beneficiats d'una certa intransigència amb Catalunya. Poden perdre vots al nostre país-no gaires desgraciadament- però els compensen amb els guanys a Espanya. El cas és que en Zapatero hi podia perdre molt més aprovant l'estatut del 30 de setembre que no rebutjant-lo. Davant aquesta circumstància hi havia dos camins possibles, o bé buscar un terme mig que ens per

El nacionalisme es cura viatjant, diuen alguns. El nacionalisme es cura llegint diuen uns altres, de fet els mateixos. Doncs com més viatjo i més llegeixo més radical es torna el meu nacionalisme. I constato un fet fonamental, tot poble per sobreviure necessita una llar. Durant segles els jueus van creure que no era necessari i ja sabem com els va anar. De la magnífica pel·lícula de l'Spielberg "Munich", recordo molt bé com precisament un terrorista palestí li explica al protagonista que el seu objectiu no és la "Revolució" tal com era entesa als anys 70 pels diversos grups terroristes d'extrema esquerra, sinó guanyar una llar per al seu poble. I hi estic d'acord, malgrat les meves simpaties sionistes penso que de la mateixa manera que els jueus tenen dret al seu estat també els palestins tenen dret a tenir un estat propi. El seu problema és que durant dècades han entès que per tenir un estat propi havien de llençar els jueus al mar, i aquest és el seu

Un 11 de setembre especial (article per al Parlem-ne de CiU a la Palma). La nostra diada nacional commemora una derrota que va significar la supressió de les institucions catalanes i la imposició de les castellanes. Cada any per aquestes dates és especialment oportú fixar-se en quin punt ens trobem en el camí de la construcció nacional. En el moment actual conflueixen dos esdeveniments molt remarcables, de transcendència històrica: d’una banda s’ha aprovat i ha entrat en vigor el nou estatut que tot i insuficient permet, si es desplega com cal, fer un salt endavant en el nostre autogovern. D’altra banda la pròxima celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya situa el país davant una nova cruïlla en què haurà d’optar entre dos models que si bé no difereixen tant en les propostes a curt termini sí que responen a visions de futur molt diferenciades. Els termes de la confrontació electoral són més clars que mai: o CiU o tripartit . Si totes les eleccions són importants aquestes

Dilluns farà cinc anys Ja fa cinc anys de l'atac a les torres bessones i la cosa està més embolicada que mai. Jo defenso la civilització occidental, simpatitzo amb els USA i no em passo la vida criticant en Bush i fotent-me'n. Ara bé, de tot el que ha vingut després de l'11/09/2001 el que menys em quadra és la invasió de l'Iraq. Entenc perfectament la invasió d'Afganistan que amb el règim talibà havia esdevingut el santuari d'Al-Qaida, entenc que s'hagin destinat grans recursos a la lluita anti-terrorista i que en molts casos s'hagi prioritzat la seguretat en detriment d la llibertat, en la mesura que aquestes mesures han permès evitar molts atemptats, com ara l'últim intent a Londres. Però no veig per enlloc la relació entre derrocar un dictador laic, sanguinari i decadent com Saddam amb la lluita contra el terrorisme islamista. La versió inicial, allò de les armes de destrucció massiva, ja s'ha vist que no era certa. La idea de controlar els ja

Jo sóc dels qui pensen que l'essència de l'exercici democràtic és la possibilitat d'elegir els nostres governants i passar-los comptes periòdicament. Sovint se sent a dir que la democràcia no pot ser elegir uns representants cada quatre anys, que cal obrir més i més vies de participació. Hi estic d'acord, però la clau és que puguem elegir uns representants, ja siguin inclosos en una llista tancada, ja siguin candidatures uninominals. I això amb la finalitat que aquests siguin capaços de formar govern o de plantar cara des de l'oposició. El cas és que el proper dia 1 de novembre ens toca elegir els nostres representats al Parlament de Catalunya perquè trïin el nou President que haurà de nomenar els membres del govern. Aquesta vegada els perfils de la confrontació estan més definits que mai, no tant pels projectes a curt termini sinó per les visions de país que es contraposen. Per una banda CiU, un projecte nacionalista que durant 23 anys ha demostrat la seva efi

En Pep al Parlament CDC, el meu partit, ha aprovat la llista de candidats al Parlament de Catalunya, de la qual haig d'assenyalar com a gran novetat que en Josep Maria Llop, en Pep, l'alcalde de la Palma, va de número 38, i per tant amb moltíssimes possibilitats de ser diputat, si no en una primera tongada, sí al llarg de la legislatura, ja sigui perquè governem i molts dels primers candidats abandonen l'escó per ocupar càrrecs al govern, ja sigui per les baixes que per unes raons o altres es produeixen a llarg del temps. En definitiva, un motiu més, per si ja no n'hi havia prou, per votar CiU a les properes eleccions del dia 1 de novembre.

Retorn a la normalitat Ja som a casa. Han estat força dies de carretera, hotels barats i ciutats amb grans patrimonis artístics i històrics. De Viena, com no podria ser d'una altra manera, en destacaria el rastres del seu passat imperial que fan que la capital d'un país de poc més de 8 milions d'ànimes tingui una majestuositat que no té res a envejar de cap de les altres grans ciutats del continent. Per cert que Àustria celebrarà eleccions el proper mes d'octubre i els carrers de les ciutats ja es poden veure força cartells dels principals partits: l'OVP, demòcrata-cristians ara al govern, l'SPO, social-demòcrates a l'oposició, i l'FPO, la dreta populista de Jorg Haider, avui també l'oposició. La pugna sembla ser que se centra en la cpaaictat que tingui l'OVP per sumar una majoria suficient amb els escindits de l'FPO, que avui també formen part del govern, que superi la suma de SPO i els emergents ecologistes, amb possibilitats d'esdeven