Dilluns farà cinc anys
Ja fa cinc anys de l'atac a les torres bessones i la cosa està més embolicada que mai. Jo defenso la civilització occidental, simpatitzo amb els USA i no em passo la vida criticant en Bush i fotent-me'n. Ara bé, de tot el que ha vingut després de l'11/09/2001 el que menys em quadra és la invasió de l'Iraq. Entenc perfectament la invasió d'Afganistan que amb el règim talibà havia esdevingut el santuari d'Al-Qaida, entenc que s'hagin destinat grans recursos a la lluita anti-terrorista i que en molts casos s'hagi prioritzat la seguretat en detriment d la llibertat, en la mesura que aquestes mesures han permès evitar molts atemptats, com ara l'últim intent a Londres. Però no veig per enlloc la relació entre derrocar un dictador laic, sanguinari i decadent com Saddam amb la lluita contra el terrorisme islamista. La versió inicial, allò de les armes de destrucció massiva, ja s'ha vist que no era certa. La idea de controlar els jaciments petrolífers de Mesopotàmia sembla més plausible, però de moment el caos existent al país no permet que se'n pugui obtenir cap benefici destacable. Després hi ha la idea d'establir una plaça forta sota control nord-americà a l'Orient Mitjà, com a mur de contenció enfront d'Iran, com a element de pressió per a la democratització dels règims àrabs i com a garantia enfront de la possibilitat que els jihadistes es fessin amb el poder en països estratègicament tan importants com Aràbia Saudita. Hores d'ara cap d'aquests objectius es pot considerar plenament assolit, ans al contrari. L'Iran es mostra més arrogant i agressiu que mai. Els moviments de democratització han acabat afavorint l'islamisme polític, i Ossama Bin Laden és un mite vivent per a milions de musulmans arreu del món. Hamàs va guanyar les eleccions a Palestina i Hezbollah ha sortit políticament reforçat del conflicte obert amb Israel. De rebot, la mateixa democratització de l'Iraq ha posat l'estat, encara feble, en mans de la majoria xiïta, amb importants vincles amb la teocràcia iraniana. De fet de moment sembla clar que de la guerra a l'Orient Mitjà el principal beneficiat és el règim dels aiatol·lahs, dirigit ara per un radical perillós com Ahmadinejad. L'únic consol és que almenys els kurds, els eterns perdedors, han assolit un estatus de semi-independència que els permet prosperar lliures del jou àrab.
Comentaris