AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Que ningú no s'enganyi, ens volen acabats, reduïts a la mínima expressió, anorreats, eliminats, morts. N'hi ha que fa molts anys que ho sabem, d'altres comencen a adonar-se'n ara mateix, i  tots plegats hem d'evitar que la indignació substitueixi l'acció. Quan estem patint una ofensiva contra la normalització del català com a llengua pròpia de Catalunya no ens podem limitar a esquinçar-nos les vestidures, cal garantir per totes les vies possibles que l'ús de la llengua no fa cap pas enrere, i no només això, hem d'assegurar-nos que avanci, altrament, si restem aturats en la situació actual , també ho tindrem difícil. El primer perill és que nosaltres mateixos donem més valor a les sentències del que en realitat tenen. Encara que un tribunal acabi eliminant l'adjectiu "preferent" aplicat a la llengua catalana, o articles sencers de la normativa lingüística,  no per això les administracions han de deixar d'utilitzar-la de forma preferent. 

Amb l’emissió de bons en condicions similars a les del govern de Grècia, certament beneficioses per als inversors, el tripartit ha aixecat acta del seu descrèdit, un descrèdit literal, perquè els bancs ja no els volen deixar més diners. I és comprensible, si fóssiu banquers li deixaríeu diners al govern de José Montilla? Un govern que ha d’anar pidolant préstecs a curt termini, que paga a 200 dies els seus contractistes i a 90 dies el concert sanitari (ells que s’omplen la boca d’unes llegendàries polítiques socials).   Tot i així el PSC ha decidit assumir el “llegat” del tripartit i lluir la seva pretesa “obra de govern”.   Però és clar, quan han deixat la caixa de la Generalitat escurada, malgrat el segons ells meravellós finançament que van pactar amb Madrid, quan patim un 18% d’atur, que arriba al 40% entre els joves, i tenim un índex de fracàs escolar del 30%, cal molta imaginació, o molta barra, per fardar d’acció de govern. Per això no se’ls ha ocorregut una altra idea que pu

Segons sembla el caràcter dels individus es forma durant els primers anys de vida, després es poden experimentar grans canvis i transformacions però sempre resta alguna cosa d'aquell nen que vam ser. Amb les nacions passa una cosa semblant, els seus orígens marquen el que són en el present amb més o menys intensitat. Probablement una nació desapareix, mor, quan es trenca el nexe de continuïtat amb la seva etapa fundacional  i esdevé una altra cosa o és absorbida per  una altra, encara que conservi algun record del seu passat. M'hi ha fet pensar de nou la visió d'un parell de capítols de la sèrie documental sobre els bàrbars que emeten al programa Cronos del Canal 33, concretament el capítol sobre els francs i el capítol sobre els saxons, i algunes lectures d'història que he fet darrerament. Els bàrbars, tal com els denominaven els romans, són els pobles, principalment germànics, que arran de la decadència i caiguda de l'Imperi Romà van anar ocupant-ne els territoris

La conquesta cristiana de Mallorca va ser una empresa fonamentalment catalana, que es va portar a terme entre 1229 i 1232 i va suposar la derrota i expulsió dels musulmans de l'illa, l'establiment del regne de Mallorca i la repoblació amb pagesos de l'Empordà. Des del segle XIII Mallorca i les altres Illes Balears i Pitiüses, han estat l'extensió insular de Catalunya, amb les seves pròpies institucions i vicissituds històriques, però estretament lligades al tronc comú. Amb Felip V tant les Mallorques com el Principat van ser privats de la seva pròpia organització política i sotmesos a les lleis castellanes, però a nivell popular la llengua i la cultura s'hi van mantenir ben vives, encara que excloses dels àmbits formals. Paradoxalment és en plena etapa de democràcia i autogovern quan s'està portant a terme una nova conquesta de Mallorca, que va més enllà de les institucions i busca transformar l'ànima de les Illes. Les propostes lingüístiques del PP, avui a

Vargas Llosa és un enemic de Catalunya però es mereix el premi Nobel. Recordo que l'Ernest Lluch va generar un cert debat amb uns articles a "la Vanguardia" on desqualificava l'obra d'Ernst Jünger  perquè el gran escriptor alemany havia simpatitzat amb el nazisme durant els anys trenta. Lluch defensava que a l'hora de valorar qualsevol creació artística es tingués en compte la rectitud moral del seu autor. No hi estic d'acord, crec que l'art s'ha de valorar al marge de consideracions morals, ètiques o polítiques. Una creació artística és bona o  dolenta amb independència de les idees o dels fets dels seus autors,  fins i tot al marge de les idees que pugui transmetre la mateixa obra.  Un altre tema és si l'obra és apta o no per a tots els públics, però això no n'afecta la qualitat. Si Adolf Hitler hagués estat un pintor brillant i no el mediocre que va ser, les seves pintures s'haurien d'exposar al públic en funció del seu interès

L'informe del professor Joel Kotkin "The New World Order" ,  publicat a Newsweek, s'encapçala amb una frase que ens hauríem de ficar al cap per entendre al món d'avui : "Tribal ties—race, ethnicity, and religion—are becoming more important than borders". N'he tingut coneixement gràcies a l'article de l'Enric Juliana a "La Vanguardia" d'avui, i hi he accedit a través de la web de " newgeography ". Aquesta centralitat dels vincles tribals, o en altres paraules menys viciades, de les identitats culturals,  es remarca amb dos paràgrafs que em semblen essencials:   " Across the world a resurgence of tribal ties is creating more complex global alliances. Where once diplomacy defined borders, now history, race, ethnicity, religion, and culture are dividing humanity into dynamic new groupings. Broad concepts—green, socialist, or market-capitalist ideology—may animate cosmopolitan elites, but they generally do not mot