Ni un pas enrere, seguim endavant.

Que ningú no s'enganyi, ens volen acabats, reduïts a la mínima expressió, anorreats, eliminats, morts. N'hi ha que fa molts anys que ho sabem, d'altres comencen a adonar-se'n ara mateix, i  tots plegats hem d'evitar que la indignació substitueixi l'acció. Quan estem patint una ofensiva contra la normalització del català com a llengua pròpia de Catalunya no ens podem limitar a esquinçar-nos les vestidures, cal garantir per totes les vies possibles que l'ús de la llengua no fa cap pas enrere, i no només això, hem d'assegurar-nos que avanci, altrament, si restem aturats en la situació actual , també ho tindrem difícil. El primer perill és que nosaltres mateixos donem més valor a les sentències del que en realitat tenen. Encara que un tribunal acabi eliminant l'adjectiu "preferent" aplicat a la llengua catalana, o articles sencers de la normativa lingüística,  no per això les administracions han de deixar d'utilitzar-la de forma preferent.   Hem de ser capaços no tan sols de signar nous manifestos o de fer noves accions reivindicatives, sinó de reforçar la presència pública del català encara que la judicatura espanyola hi actuï en contra.  Ho dic perquè des de la sentència de l'Estatut ens hem apuntat massa sovint a donar per feta una regressió nacional, que si bé es porta a la pràctica sobre el paper, correspon a les institucions i a la societat catalanes evitar que  pugui tenir cap efecte sobre la realitat. Diguin el que diguin els tribunals el català és la llengua pròpia de Catalunya des de fa més de mil anys, i seríem uns miserables si ara, quan teòricament disposem de democràcia i llibertat, permetéssim la seva minorització definitiva mitjançant l'aplicació d'un fals bilingüisme que tan sols reforça la posició de l'idioma més fort. La defensa irreductible de la llengua catalana és el millor homenatge que podem oferir als dos grans patriotes que recentment ens han deixat, en Joan Triadú i en Joan Solà, dos homes que hi han dedicat tota la seva vida, juntament amb molts altres a qui no podem decebre.