AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Elbridge Gerry va ser el cinquè vicepresident dels Estats Units d'Amèrica, des del 4 de març de 1813 fins al dia de la seva mort, el 23 de novembre de 1814, quan el president era el pare fundador James Madison , però allò que el va projectar a la posteritat va ser una decisió adoptada per la cambra legislativa de l'estat de Massachussets quan ell n'era el governador , l'any 1812, per la qual es van redibuixar el límits dels districtes electorals de l'estat segons els interessos del partit del governador, es van concentrar les zones de majoria federalista(el partit de l'oposició ) en un sol districte, i la resta de districtes es van configurar per assegurar-hi majories del Partit Republicà-Demòcrata . Aquesta practica va ser batejada amb el nom de gerrymandering , fusionant el cognom del governador, Gerry , amb la paraula " salamander ", per la forma de salamandra que adquirien alguns dels nous districtes fets a mida. Podríem afirmar que tot polít

Massa sovint, en llegir o escoltar anàlisis històriques, percebo el pes de la ideologia, les conviccions i els prejudicis d'aquells que les formulen. A Catalunya s'ha culpat el catalanisme d'impregnar una determinada visió de la història del país, que presentaria els fets d'una forma ajustada al relat nacionalista. Segurament hi ha hagut excessos en aquesta línia, però la distorsió més gran que ha patit la nostra historiografia ha estat la marxista, seguida després per altres plantejaments ideològics que segueixen explicant la història en termes quasi exclusius d'opressors i d'oprimits i de rics i pobres. És aquesta interpretació polititzada la que alimenta el procés de "memòria històrica" engegat pels governs català i espanyol, que emfasitza, sense explicitar-ho, una distinció entre bons i dolents que acaba per ocultar els fets històrics en tota la seva extensió. Explicar-nos que el senyor X va ser afusellat pels franquistes i prou, és pura distorsió

Espanya està en campanya permanent d'assimilació de les nacions perifèriques, a vegades amb una falsa pastanaga i a vegades amb un garrot ben real. La famosa Espanya plural d'en Zapatero , una expressió que el mateix Aznar va utilitzar en guanyar les eleccions de 2000, és un plantejament que, a partir de promeses de descentralització i de reconeixement de la diversitat cultural, cerca comprometre els altres nacionalismes amb l'estat. Aquesta fase s'ha superat amb resultats més que magres per aquells que hi van apostar des de la perifèria, però havent facilitat l'estabilitat parlamentària i la segona victòria d'en Zapatero , gràcies als vots de Catalunya i del País Basc. Aquesta victòria va posar de manifest que el PSOE guanyava gràcies a les nacions sense estat, però exclosos aquests territoris el PP hauria obtingut la majoria absoluta. L'article del corresponsal del Financial Times a Madrid, Victor M allet , que fins fa quatre dies era corresponsal a À

Malgrat el títol el tema d'aquest post no és l'Ignasi Guardans . El tema és el Midi, el sud de França, el Llenguadoc-Rosselló , la Catalunya Nord. Confesso la meva fascinació per aquelles terres, que són alhora província francesa i part de nosaltres. Hi vaig sempre que puc, aquesta mateixa Setmana Santa, aprofitant el baix preu d'una nit d'hotel ETAP vaig acostar-m'hi de nou, amb la intenció inicial d'arribar-me a Rocafort, on s'elabora el famós formatge que en porta el nom arreu del món, si bé en la seva versió francesa, Roquefort, i no pas l'occitana. La pluja constant em va dissuadir d'anar tan amunt, però no em va impedir passejar-me per Agde , Seta i Montpeller el dissabte, descobrir Pezenas el diumenge, i tornar cap a casa tot parant a visitar la catedral de Besiers i el centre de Narbona. Em sorprèn la capacitat que han tingut els francesos de mantenir l'estructura tradicional dels pobles, suposo que a través d'una estricta normativa

Temps enrere vaig penjar un post sobre la sensació de familiaritat que experimento al nord d'Itàlia. Potser tan sols és una sensació superficial, perquè si analitzem la realitat italiana més a fons, les diferències són considerables, tanmateix hi ha punts de contacte importants, només ens cal veure films del neorealisme per comprovar com les formes de vida no difereixen pas tant de les nostres, en tot cas, són més extremades, tal i com vaig escriure en aquell post. És aviat per valorar la gestió que s'ha fet dels efectes del terratrèmol de l'Aquila , si bé ja ha sortit a la llum la sospita que la qualitat constructiva de l'hospital i d'altres edificis públics no era la necessària per a un territori amb aquell risc sísmic. Han generat pertorbació els comentaris del primer ministre Berlusconi , en què insta els afectats a prendre-s'ho com un cap de setmana d'acampada. Però les paraules del Cavaliere són del tot coherents amb l'estil que el caracteritza,

Fa temps que penso que, perquè els catalans ens entenguem a nosaltres mateixos com a nació, l'experiència dels pobles de l'Europa central és clau, perquè ells, i no pas els països dels nostre entorn, s'han plantejat, sovint abans i amb més intensitat que nosaltres, els grans dilemes existencials de la nació. I vet aquí que llegeixo "El teló", un assaig del txec Milan Kundera , que viu a França des de 1975, i m'hi trobo, sense esperar-m'ho, l'essència del debat. Per començar, una afirmació categòrica, poc habitual fins i tot a casa nostra: "Nacionalistes o cosmopolites, arrelats o desarrelats, els europeus estan profundament determinats per la relació amb la seva pàtria." I una descripció del que és Europa que cal recordar: "al costat de les grans nacions, hi ha a Europa nacions petites, moltes de les quals, en el curs dels dos últims segles, han adquirit (o retrobat) la seva independència política. Potser la seva existènc

Acabo de llegir "El nostre heroi Josep Pla" de l'Enric Vila, ahir vaig comprar-ne la segona edició a la Llibreria Catalònia i avui m'hi he enganxat des de les cinc de la tarda fins a mitjanit, amb algunes interrupcions llargues per atendre obligacions domèstiques. És un llibre que combina el dietari personal de l'autor amb un seguit de reflexions a l'entorn de la vida i l'obra d'en Josep Pla. M'ha agradat el llibre perquè, tal i com en Vila ja va fer amb el seu assaig sobre Companys, s'eleva per damunt de les qüestions concretes per oferir una visió innovadora de la història del país durant el darrer segle, que interpel·la directament els catalans d'avui. Aquesta és la gran virtut de l'Enric Vila, la capacitat per trencar les idees convencionals sobre la nostra història, arribant a l'essència dels comportaments, descrivint les febleses i fortaleses de les persones i del país en el seu conjunt. Vila reinvindica un Pla catalanista, q