Elbridge Gerry va ser el cinquè
vicepresident dels Estats Units d'Amèrica, des del 4 de març de 1813 fins al dia de la seva mort, el 23 de novembre de 1814, quan el president era el pare fundador
James Madison, però allò que el va projectar a la posteritat va ser una decisió adoptada per la cambra legislativa de l'estat de
Massachussets quan ell n'era el
governador, l'any 1812, per la qual es van
redibuixar el límits dels districtes electorals de l'estat segons els interessos del partit del governador, es van concentrar les zones de majoria federalista(el partit de
l'oposició) en un sol districte, i la resta de districtes es van configurar per assegurar-hi majories del Partit
Republicà-Demòcrata. Aquesta practica va ser batejada amb el nom de
gerrymandering, fusionant el cognom del governador,
Gerry, amb la paraula "
salamander", per la forma de salamandra que adquirien alguns dels nous districtes fets a mida. Podríem afirmar que tot polític porta un
Elbridge Gerry a dins seu, perquè posats en el tràngol de redactar una llei electoral, tots els partits defensen les alternatives més favorables als seus interessos. La dicotomia entre un àmbit metropolità que tendeix a votar en clau més d'esquerres i més espanyola, i les comarques que es decanten amb més intensitat per
CiU i ERC, ha impedit fins al present una entesa suficient entre les forces polítiques per consensuar una nova llei electoral catalana, per la qual cosa s'ha mantingut la vigència del règim transitori establert a l'estatut de 1979. Els Ciutadans pel Canvi, la
quintaessència del
pijoprogressisme català, han impulsat una iniciativa legislativa popular per presentar una proposat de llei electoral que, entre altres coses, imposaria una proporcionalitat extrema i eliminaria la representació reforçada dels territoris menys poblats. Ara mateix només em ve al cap un país amb un sistema proporcional extrem, Israel, i és una de les raons que expliquen la complexitat partidista dels governs de l'estat hebreu. La resta de països, començant per Espanya, tendeixen a tenir sistemes electorals encara més beneficiosos que el català per a les regions amb demografies més febles. Només cal comparar quants vots cal reunir per tenir un diputat per Cuenca i quants en calen per un diputat de la província de Madrid, o quants vots hi ha darrera d'un senador per
Illinois, com ho era
l'avui president Obama, i quants darrera un senador per
Utah. A banda dels debats de política comparada, a Catalunya un esquema d'aquestes característiques ens portaria al domini absolut dels designis polítics de l'àrea metropolitana de Barcelona sobre el conjunt del país. Un sistema que premiaria la
priorització dels interessos metropolitans sobre la resta del país que, mancat de pes electoral, es veuria condemnat a esdevenir el pati per a l'esbarjo dels ciutadans metropolitans i la cambra dels mals endreços, on es deixa tot allò que es rebutja a la capital i al seu entorn. Contràriament a la queixa que sovint es fa des de comarques, Catalunya no és un país centralista, però pateix una macrocefàlia excessiva que s'accentuaria encara més amb un sistema que atorgués el mateix pes a tots els vots, amb independència del lloc de residència d'aquells que els emeten. Moltes ciutats metropolitanes tenen més habitants que la suma d'algunes comarques, i amb un sistema electoral excepcional i insòlit, com el que somnia la nostra
progressia, desapareixeria un dels principals incentius per dotar el territori de tots els serveis i equipaments necessaris, atès que sempre
fóra molt més rendible centrar les inversions a l'àmbit metropolità i obligar la gent de comarques a
desplaçar-se a la gran conurbació per gaudir de serveis hospitalaris, educatius i socials d'un cert nivell. Sempre hi hauria la possibilitat que els electes seguissin polítiques patriòtiques, amb una visió global de país, tal com en el seu dia van fer els governs de Jordi Pujol, que van tenir una cura del territori molt superior a la que exigia el seu estricte pes electoral. En són prova l'opció pels hospitals comarcals, la potenciació de les comarques, la sensibilitat per la realitat diferenciada de la Vall d'Aran, o la creació de les universitats de fora de Barcelona. Però la
"gauche caviar", tan sensible a les injustícies del món, té un cor de pedra quan es tracta de pensar el país en què viuen.
Elbridge Gerry va ser el cinquè vicepresident dels Estats Units d'Amèrica, des del 4 de març de 1813 fins al dia de la seva mort, el 23 de novembre de 1814, quan el president era el pare fundador James Madison, però allò que el va projectar a la posteritat va ser una decisió adoptada per la cambra legislativa de l'estat de Massachussets quan ell n'era el governador, l'any 1812, per la qual es van redibuixar el límits dels districtes electorals de l'estat segons els interessos del partit del governador, es van concentrar les zones de majoria federalista(el partit de l'oposició) en un sol districte, i la resta de districtes es van configurar per assegurar-hi majories del Partit Republicà-Demòcrata. Aquesta practica va ser batejada amb el nom de gerrymandering, fusionant el cognom del governador, Gerry, amb la paraula "salamander", per la forma de salamandra que adquirien alguns dels nous districtes fets a mida. Podríem afirmar que tot polític porta un Elbridge Gerry a dins seu, perquè posats en el tràngol de redactar una llei electoral, tots els partits defensen les alternatives més favorables als seus interessos. La dicotomia entre un àmbit metropolità que tendeix a votar en clau més d'esquerres i més espanyola, i les comarques que es decanten amb més intensitat per CiU i ERC, ha impedit fins al present una entesa suficient entre les forces polítiques per consensuar una nova llei electoral catalana, per la qual cosa s'ha mantingut la vigència del règim transitori establert a l'estatut de 1979. Els Ciutadans pel Canvi, la quintaessència del pijoprogressisme català, han impulsat una iniciativa legislativa popular per presentar una proposat de llei electoral que, entre altres coses, imposaria una proporcionalitat extrema i eliminaria la representació reforçada dels territoris menys poblats. Ara mateix només em ve al cap un país amb un sistema proporcional extrem, Israel, i és una de les raons que expliquen la complexitat partidista dels governs de l'estat hebreu. La resta de països, començant per Espanya, tendeixen a tenir sistemes electorals encara més beneficiosos que el català per a les regions amb demografies més febles. Només cal comparar quants vots cal reunir per tenir un diputat per Cuenca i quants en calen per un diputat de la província de Madrid, o quants vots hi ha darrera d'un senador per Illinois, com ho era l'avui president Obama, i quants darrera un senador per Utah. A banda dels debats de política comparada, a Catalunya un esquema d'aquestes característiques ens portaria al domini absolut dels designis polítics de l'àrea metropolitana de Barcelona sobre el conjunt del país. Un sistema que premiaria la priorització dels interessos metropolitans sobre la resta del país que, mancat de pes electoral, es veuria condemnat a esdevenir el pati per a l'esbarjo dels ciutadans metropolitans i la cambra dels mals endreços, on es deixa tot allò que es rebutja a la capital i al seu entorn. Contràriament a la queixa que sovint es fa des de comarques, Catalunya no és un país centralista, però pateix una macrocefàlia excessiva que s'accentuaria encara més amb un sistema que atorgués el mateix pes a tots els vots, amb independència del lloc de residència d'aquells que els emeten. Moltes ciutats metropolitanes tenen més habitants que la suma d'algunes comarques, i amb un sistema electoral excepcional i insòlit, com el que somnia la nostra progressia, desapareixeria un dels principals incentius per dotar el territori de tots els serveis i equipaments necessaris, atès que sempre fóra molt més rendible centrar les inversions a l'àmbit metropolità i obligar la gent de comarques a desplaçar-se a la gran conurbació per gaudir de serveis hospitalaris, educatius i socials d'un cert nivell. Sempre hi hauria la possibilitat que els electes seguissin polítiques patriòtiques, amb una visió global de país, tal com en el seu dia van fer els governs de Jordi Pujol, que van tenir una cura del territori molt superior a la que exigia el seu estricte pes electoral. En són prova l'opció pels hospitals comarcals, la potenciació de les comarques, la sensibilitat per la realitat diferenciada de la Vall d'Aran, o la creació de les universitats de fora de Barcelona. Però la "gauche caviar", tan sensible a les injustícies del món, té un cor de pedra quan es tracta de pensar el país en què viuen.
Comentaris