AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

En aquests temps convulsos que vivim fóra bo tenir present Enric Prat de la Riba, ideòleg primigeni del nostre nacionalisme i president de la primera institució política que va abastar tot el Principat des de la desfeta de 1714, la Mancomunitat de Catalunya. Un home que va pensar el país i que va poder portar a la pràctica, amb ben pocs mitjans, una part inicial del seu programa polític, primer a la Diputació de Barcelona i, a partir de 1914, a la Mancomunitat que va aplegar les quatre diputacions catalanes, la qual, amb ben poques competències i recursos, va endegar una ambiciosa obra de govern en el terreny de les infraestructures, de l'educació, de la cultura i la ciència, de la qual encara en gaudim. Si puc escriure aquestes línies amb uns criteris gramaticals clars és gràcies a la tasca de normativització de la llengua que va portar a terme l'Institut d'Estudis Catalans, fundat per Prat de la Riba, de qui també va ser la iniciativa de  fitxar l'enginyer Pompeu Fab

El 10-N ens van anar força bé, sempre que el punt de referència siguin els anteriors comicis estatals. L'independentisme va aconseguir el millor resultat mai assolit en aquestes eleccions, millorant en percentatge i diputats respecte el 28 d'abril passat. D'altra banda, l'enfonsament de Ciutadans ha estat motiu d'alegria i profunda satisfacció entre els amants de la terra. La contrapartida, l'ascens de Vox, innegablement inquietant, ens ofereix uns avantatges estratègics que no hauríem de passar per alt: si més enllà del PSC l'oferta unionista es redueix al PP i VOX, difícilment podran repetir uns resultats com els de 21 de desembre de 2017, en què un partit anticatalà va esdevenir primera força al Parlament. Encara més, VOX és massa tòxic com perquè el PSC pugui permetre's el luxe de compartir-hi espais en entitats i manifestacions unionistes, i sobretot, dificulta molt més la possibilitat d'un pacte entre els partits unionistes per governar munici

Avui ha fet trenta anys de la caiguda del Mur de Berlín, possiblement l'esdeveniment històric més transcendent del que tinc memòria, no pel fet en si mateix, sinó perquè simbolitza la fi de la Guerra Freda,  l'inici de l'alliberament dels pobles de l'Europa Central i de l'Est, i la victòria de la democràcia sobre el comunisme.  Els est-alemanys van començar a travessar massivament la frontera que els separava de Berlín Occidental, davant la impassibilitat dels guardians que fins aquell moment tenien l'ordre de disparar a matar els qui gosaven saltar el mur, per un error de comunicació del govern de l'RDA. El règim no va tenir esma de reprimir la població i els soviètics van optar per no intervenir-hi, una decisió que es podia interpretar tant com una cessió a la voluntat popular com una demostració de la descomposició de tot el sistema comunista, incapaç de reaccionar davant un desafiament directe al seu domini. A partir d'aquell moment tot va començar