AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Fa dies que m'acompanya l'obra pòstuma d'Heribert Barrera, el seu "Cambó", un assaig històric en què repassa críticament la biografia del polític català i alhora ens porta pels principals esdeveniments del primer tercer del Segle XX. La conclusió de Barrera és que Cambó, més enllà dels molts èxits personals que va obtenir al llarg de la vida, no va aconseguir cap avenç substancial per a Catalunya en el terreny polític, la qual cosa, tractant-se del líder d'un partit catalanista com la Lliga, que va assolir un gran protagonisme, tan sols es pot considerar com un fracàs. Cambó va dirigir la Lliga i la Solidaritat Catalana, va encapçalar la Minoria Catalana a Madrid, va ser ministre un parell de vegades, va cultivar múltiples contactes i influències i va assolir una gran fortuna, però no se'n va sortir en el que hauria d'haver estat l'objectiu primordial d'un dirigent catalanista de la seva època: l'obtenció de l'autonomia. Una altra qües

Deia Josep Pla que qui passats els trenta-cinc anys segueix llegint novel·les és un cretí. La frase és una "boutade" planiana, però ara que he llegit algunes novel·les em demano si el periodista de Palafrugell no tenia una part de raó.

Segurament ara, amb la victòria d'Hollande, començarà a parlar-se d'activar polítiques de creixement d'àmbit europeu, però aquest canvi s'hauria produït igualment encara que hagués guanyat en Sarkozy. S'ha anat creant un cert consens entorn de la idea que l'austeritat per si sola no resoldrà la crisi, però això no vol dir que qualsevol política de creixement pugui ser efectiva. Aquesta proposta segons la qual la reactivació de l'economia passa per l'increment de la despesa pública s'ha vist sobradament desmentida pel capteniment de l'estat espanyol, on, com a primera resposta a l'inici de la crisi es va iniciar una orgia de despesa pública, pensem en els plans E, el FEIL i el FEOS i d'altres vies per gastar alegrement els diners de tothom, que no van servir per altra cosa que per fer més grossa la pilota del deute que ara hem d'arrossegar. No hi ha solucions màgiques,  i les receptes socialdemòcrates, bàsicament apujar impostos i g

L'experiència dels darrers...cent anys? ens ha demostrat que fer pedagogia del catalanisme a Espanya és una forma de perdre temps i diners. Encara recordo com, en el penúltim congrés de CDC, l'Ignasi Guardans es va quedar sol defensant que la ponència política inclogués la necessitat de seguir amb aquella pedagogia. Òbviament va perdre i, temps després, exclòs de la candidatura al Parlament Europeu, va engegar Convergència a fer punyetes seduït pels cants de sirena del zapaterisme. Ens ha costat molts anys, però avui la immensa majoria dels catalanistes ja saben que la via pedagògica cap a la plenitud nacional és una recepta per al fracàs. Tanmateix ha arribat l'hora d'una nova pedagogia Catalunya enfora, ja no envers Espanya, sinó de cara a la resta del món, especialment adreçada als personatges que tallen el bacallà. Es tracta que s'assabentin de l'enorme càrrega fiscal que arrossega Catalunya, que siguin conscients de les credencials democràtiques del país