AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Coincidint amb el discurs de Robert Gates, crític amb la manca d’inversió i d’implicació europea en les operacions de l’OTAN, s’ha presentat al Parlament Europeu un informe que analitza l’impacte de la crisi financera sobre la defensa europea i planteja una estratègia per al sector de la defensa de la UE en temps d’austeritat, basada en desplegar fórmules de cooperació entre els estats i en desenvolupar el potencial de la Política Comuna de Seguretat i Defensa establerta pel Tractat de Lisboa. Robert Gates va aprofitar el seu darrer discurs a Brussel·les com a Secretari de Defensa dels EUA, per retreure als aliats europeus les retallades en despesa militar i advertir-los que Washington s’està cansant d’assumir la càrrega de les missions de combat mentre altres membres de l’OTAN eludeixen els riscos i els costos que els pertoquen. Per a Gates les limitacions i reserves dels estats europeus han estat una dificultat afegida per a la missió de l’OTAN a l’Afganistan, i a Líbia els EUA han

Dues de les darreres columnes d'en Josep Maria Ruiz Simon publicades a "La Vanguardia" han estat dedicades a explicar-nos qui són els filisteus, no els enemics del poble d'Israel de qui ens parla la Bíblia,  la nació del gegant Goliat i de l'esposa de Samsó, tot i que aquest és l'origen del concepte i Ruiz hi fa esment, sinó en la segona accepció del DIEC, segons la qual un filisteu és una persona que no aprecia els més nobles sentiments i aspiracions de la humanitat, i tan sols té en compte els interessos materials. Ha estat en el seu segon article, publicat el 19 de juliol, quan finalment hem vist cap on ens menava el professor de filosofia, cap als filisteus descrits per Immanuel Kant com a "personatges condescendents  que, quan es tractava de dret polític o de relacions internacionals, aconsellaven deixar de banda la pregunta sobre allò que és just o legítim perquè la naturalesa de les coses converteix en irrellevants les respostes a aquestes pre

Que la realitat supera la ficció no tan sols és un tòpic recurrent sinó que és una veritat sobrerament contrastada. La massacre espantosa d'Oslo n'és una prova fefaent. L'acampada d'un moviment polític juvenil, en una illa idíl·lica, a la pacífica i pròspera Noruega, on irromp un individu vestit de policia i mata 84 joves i adolescents, indefensos i sense escapatòria. És monstruós. Davant d'aquests fets poc més es pot fer que sentir compassió per les víctimes, les seves famílies i amics. Si es confirma que una tan gran mortaldat és cosa d'una o dues persones, sense cap altra organització al darrere, cal que Noruega es repensi les bases de la seva seguretat, altrament s'exposen a una repetició de la tragèdia. Sabem que un grup terrorista, amb capacitat de planificació i acció a llarg termini, pot arribar a realitzar atacs molt greus, però quan qui actua és un amateur solitari es posa molt més al descobert la vulnerabilitat d'un país.  Ignoro les condicio

Avui fa 75 anys quela rebel·lió militar contra la República va ser esclafada a Catalunya. Els rebels van trigar prop de tres anys a entrar triomfants per la Diagonal de Barcelona, però durant aquest període es va viure una de les etapes més bèsties de la nostra història. El professor Joan Villarroya, gens sospitós de simpaties franquistes, va aixecar-ne acta amb una tesi doctoral dirigida pel catedràtic Josep Termes, un altre que no és precisament falangista. A la rereguarda catalana, entre 1936 i 1939, es van executar unes 8360 persones, entre les quals hi havia criminals i quintacolumnistes actius, però la immensa majoria no constituïen cap amenaça per al règim democràtic, sinó que, o van ser identificats com a persones que podien simpatitzar amb els rebels, o bé van ser víctimes de lluites internes entre els mateixos grups que operaven al bàndol republicà, o van ser morts arran de revenges o conflictes personals de tota mena, desvinculats de la guerra.  La clau de tot plegat es t

Aquest dissabte es va celebrar a Viena, amb tota la pompa i circumstància que requeria l'ocasió, el funeral d'Otó d'Habsburg-Lorena, el darrer hereu del tron d'Àustria-Hongria, un tron que mai no va arribar a ocupar. Podríem pensar que la majestuosa cerimònia no era més que una gran farsa en què s'escenificava el funeral d'un monarca que no ho va ser, d'un imperi i d'un regne que fa 93 anys que no existeixen. Però la figura d'Otto von Habsburg va més enllà de la nostàlgia monàrquica, perquè durant tota la seva vida va ser un lluitador destacadíssim per la unitat europea, que va posar el relleu que li atorgava el seu origen al servei de les idees d'un continent lliure de totalitarismes i unit. Si hi ha hagut un europeu autèntic, aquest ha estat el príncep Otto. Li venia de família, els Habsburg han estat la dinastia reial més important de la història d'Europa. Van arribar a encapçalar, al mateix temps,  la monarquia hispànica, en l'època d

En un episodi de "The West Wing" en Sam Seaborn remarca que la defensa de la privacitat serà un dels grans reptes del segle XXI, davant l'aparició constant de noves tecnologies que permeten accedir a l'àmbit privat de les persones sense el seu consentiment. L'escàndol generat de les escoltes telefòniques, i d'altres formes d'intromissió en la vida privada de milers de persones, perpetrades pels carronyaires del grup "News International"  evidencia la magnitud que ha agafat  allò de què ens avisava l'Aaron Sorkin (guionista de "The West Wing) per boca d'en Rob Lowe, i alhora ofereix una oportunitat per fer net i trencar amb contundència el cercle viciós de la premsa sensacionalista. Ara toca als poders executiu, legislatiu i judicial, britànics en primer lloc, però també dels altres països on els sequaços de Murdoch han ficat el nas a la vida de la gent,  prendre les mesures necessàries perquè els responsables siguin castigats i estab

L'anunci per part de la ministra d'Exteriors espanyola que s'atorgaria el dret a votar en les eleccions municipals al ciutadans marroquins ja ha estat objecte de dues crítiques ben fonamentades, la de la Pilar Rahola i la de l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé. No en repetiré els arguments, que comparteixo, però el que més m'impressiona és la frivolitat i alegria amb què la ministra anuncia una decisió que pot tenir conseqüències pertorbadores a curt termini, sobretot en ciutats amb una elevada presència de marroquins.  No entenc a què respon, al bonisme? a l'estupidisme? a una estranya perversió? a una percepció alterada de la realitat? és una forma de pagar favors al Regne del Marroc?.  Fa tot l'efecte que aquest gent, començant per la ministra i seguint per tots els il·lustres seguidors del zapaterisme,  es guien per un idealisme abstracte de repartiment de drets, "de progrés ", sense preocupar-se gens ni mica de quins poden ser els efectes reals

Fa anys que es qüestiona la conveniència de considerar el catalanisme polític com a nacionalisme, darrerament he llegit articles d'en Sánchez Piñol, Lluís-Anton Baulenas, i avui matex d'en Jordi Cabré, en un sentit diferent als dos primers, que donen voltes al tema. Segons el DIEC, nacionalisme és "Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació". L'expressió "organització política independent" és prou ambigua com per acollir diferents fórmules, i si aquesta definició del concepte és la bona, és clar que resulta aplicable al catalanisme polític sense cap problema. Tanmateix, la definició que en fa el diccionari anglès Merriam- Webster ens dóna la clau de la mala fama de la paraula: "Nationalism: loyalty and devotion to a nation ; especially : a sense of national consciousness exalting one nation above all others and placing primary emphasis on promotion of its culture and interests as opposed to those of

Construir un estat vol dir, entre altres coses, guanyar posicions i consolidar-les, crear institucions i donar-los solidesa. Fer estat és dotar la nació d'estructures perdurables i resistents, i per tant flexibles, que permeten avançar quan es desglaça la Bàltica i defensar-se quan vénen mal dades. L'ideal és fer-ho recolzats en la llei, però a vegades per fer un pas endavant cal superar els límits d'unes lleis que no fem nosaltres sinó que ens vénen imposades des de l'exterior. Així es va fer la TV de Catalunya, superant límits, ocupant espais buits de normativa. Ara les coses són diferents, el règim constitucional espanyol està més consolidat i té menys escletxes que als anys 80, però per altra banda, nosaltres, almenys al Principat, també som més forts, gràcies al fet que durant tot aquest temps ens hem dotat d'elements d'estat català. I junt amb les protestes, les reivindicacions i l'agitació política necessària, el que cal fer és seguir bastint estat, j

El 18 de juliol de 1922 els patriotes  Francesc Macià , Lluís Marsans i Sola , Daniel Cardona i Civit , Domènec Solé i Manuel Pagès i Mercade r , van fundar Estat Català, un partit que explicitava en la seva denominació un objectiu polític que avui encara és plenament vigent, i no només això, si ens fixem en la darrera enquesta del CEO hi ha almenys un 58,5% de catalans partidaris que Catalunya sigui un estat. Deixant de banda que més d'un 42% dels enquestats es van mostrar decidits a votar sí a la independència en el cas d'un hipotètic referèndum, a  l'hora d'expressar les seves preferències un 25,5% es decantaven per un estat independent i un 33% per un estat dins una Espanya federal. Hi ha una clara diferència qualitativa entre una opció i l'altra, però tot i així ambdues coincideixen en la necessitat que Catalunya tingui el seu propi estat, una dada a la qual podem afegir-hi un 75% de partidaris del concert econòmic, la qual cosa demostra l'existència d&#

D'un temps ençà vivim instal·lats en l'europessimisme, com a mínim des del fracàs de la Constitució Europea, però de forma molt agreujada amb la crisi, sobretot arran de l'enfonsament de Grècia, Irlanda, Portugal i potser d'altres més propers que ens poden arrossegar en la seva caiguda. Als països més endreçats la perspectiva de seguir finançant el desgavell meridional alimenta un perillós euroesceptisme,  que  diferents partits populistes adopten com a bandera i que condiciona l'acció dels governs. A França mateix, un dels puntals de la UE i alhora tomba del projecte constitucional, el Front National renovat de Marine Le Pen, amb unes excel·lents expectatives electorals, té com un dels seus grans eixos programàtics el rebuig a la integració europea, el retorn al franc i el restabliment dels controls fronterers i de les barreres aranzelàries, una posició que no està gaire lluny de la que defensen força polítics del país veí, partidaris de models econòmics proteccion