Fa anys que es qüestiona la conveniència de considerar el catalanisme polític com a nacionalisme, darrerament he llegit articles d'en Sánchez Piñol, Lluís-Anton Baulenas, i avui matex d'en Jordi Cabré, en un sentit diferent als dos primers, que donen voltes al tema. Segons el DIEC, nacionalisme és
"Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació". L'expressió "organització política independent" és prou ambigua com per acollir diferents fórmules, i si aquesta definició del concepte és la bona, és clar que resulta aplicable al catalanisme polític sense cap problema. Tanmateix, la definició que en fa el diccionari anglès Merriam- Webster ens dóna la clau de la mala fama de la paraula:
"Nationalism: loyalty and devotion to a nation; especially : a sense of national consciousness exalting one nation above all others and placing primary emphasis on promotion of its culture and interests as opposed to those of other nations or supranational groups.2: a nationalist movement or government.". És a dir, la visió anglosaxona del fenomen hi afegeix un ingredient de "suprematisme" nacional, que el converteix directament en antipàtic i a voltes perillós. A la pràctica habitualment se'l vincula amb els règims totalitaris, els genocidis, la neteja ètnica, el terrorisme, el racisme, la discriminació ètnica i el tancament cultural. Si bé es cert que darrere d'aquests fenòmens hi ha hagut sovint implicacions nacionalistes, obeeix a una visió molt limitada de la naturalesa humana i de la realitat social i política atribuir al nacionalisme el gruix dels mals que han assolat Europa durant el segle XX. La Primera Guerra Mundial, que és la mare de totes les guerres del segle, va tenir un detonant d'origen nacionalista, l'assassinat de l'Arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo, tirotejat per un paneslavista serbi, Gavrilo Princip, però es va desencadenar com a conseqüència del joc d'aliances dels estats-nació i dels imperis, unes aliances que no responien a lògiques nacionalistes, sinó de defensa dels interessos de les potències europees. Una vegada engegada la maquinària de guerra, això sí, el nacionalisme va actuar com a legitimador de l'esforç bèl·lic i com a mobilitzador de les masses, començant pels voluntaris que s'allistaven per anar al front, per a desesperació dels partidaris de l'internacionalisme proletari. La història del S. XX europeu no es pot entendre principalment com un xoc entre nacions, sinó més aviat com una lluita constant, la Guerra Llarga que en diu Philip Bobitt, per determinar quin règim polític s'acabaria imposant al continent, ja fos el feixisme, el comunisme o la democràcia parlamentària, model aquest últim que feliçment va acabar triomfant l'any 1989. El nacionalsocialisme té una arrel nacionalista, però el projecte exterminador i expansionista hitlerià pertany a una altra dimensió. El fet de vincular tots els nacionalismes amb el nazisme és tan insostenible, injust i intel·lectualment deshonest com vincular totes les tendències d'esquerra, des de la socialdemocràcia fins a l'ecosocialisme, amb l'estalinisme de l'assassinat de masses i del gulag. Tot i la mala premsa del concepte, la gran majoria d'europeus són nacionalistes, en l'accepció del DIEC, és a dir, partidaris que la seva nació disposi d'un organització política independent, però com que no es veuen en la necessitat de reivindicar-ho, perquè ja ho tenen, es poden permetre el luxe de declarar-se aliens a un concepte que té connotacions negatives. Òbviament els catalans no ens podem permetre aquest luxe, no tan sols perquè no tinguem la independència, sinó, en primer lloc, perquè no tenim assegurada la supervivència nacional. La supervivència de la nació és l'objectiu primari i essencial de tot nacionalisme, un aspecte sobre el qual la definició del nostre diccionari normatiu passa de llarg, però que és l'autèntic moll de l'os de la qüestió. Vist així, els catalanistes no podem deixar de ser nacionalistes, però potser hem de ser prudents a l'hora de descriure'ns com a tals davant d'audiències que poden tenir una idea esbiaixada del que representa aquesta denominació.Això no obstant, cal anotar l'èxit que representa que organitzacions tan explícitament nacionalistes com la JNC i CDC estiguin integrades i gaudeixin d'un elevat prestigi tant al LYMEC com a l'ELDR, el moviment juvenil i el partit liberals europeus, unes organitzacions que, per la seva ideologia, podrien considerar-se especialment oposades al nacionalisme, però que han entès que el nacionalisme majoritari català representa tot el contrari d'allò que per a molts ha fet rebutjable aquell concepte. Tot i així, és necessària la prudència, perquè no tots els europeus estan tan ben informats com la cúpula liberal.
Comentaris