Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2008

Terror mediàtic

Imatge
El 26 de febrer de 1993 un grup d'islamistes radicals van fer esclatar una furgoneta carregada d'explosius que havien deixat aparcada a l'aparcament del World Trade Center de Nova York. L'explosió va causar sis morts , va ferir 1000 persones i en va forçar 5000 a evacuar les Torres Bessones. Els principals responsables van ser detinguts i jutjats entre 1993 i 1996. Ossama Bin Laden va negar cap implicació en l'atemptat. Un d'aquests responsables era Ramzi Yousef, que havia portat la furgoneta fins al lloc on es va provocar l'explosió. De Nova York Yousef es va escapar cap al Paquistan, on va participar en un intent d'assassinat de Benazhir Bhutto, i d'allà va fugir cap a les Filipines, on es va reunir amb el seu oncle Khaled Sheik Mohammed. Tots dos van començar a especular amb la idea de portar a terme accions espectaculars, en què causar el màxim nombre de víctimes civils seria l'objectiu per obtenir un ressò mediàtic el més gran possible. You

Feldzug in Polen

Imatge
Ha esdevingut una pràctica habitual en entorns espanyolistes radicals, des de la COPE fins a Ciutadans, qualificar de "nazi" tota iniciativa catalanista. És una pràctica que ve de lluny, però que tinc la sensació que ara es reitera més que mai. De fet apliquen una tècnica molt pròpia del nazisme, com és lligar els seus adversaris a una qualificació intrínsecament negativa. Dir que els catalanistes som nazis és com dir que els jueus segresten infants per sacrificar-los. El nazisme ha esdevingut, per mèrits propis, l'encarnació del mal, un dels pocs fenòmens històrics respecte al qual el pensament políticament correcte accepta l'aplicació d'esquemes maniqueus.  Quan els espanyolistes ens diuen nazis ens pengen el pitjor estigma possible, ho fan impunement i em sobta que en una societat tan sensible per segons quines coses, no hi hagi una resposta més contundent. Sense anar més lluny, no tinc cap simpatia pel nostre govern tripartit, però m'indigna que un tal Cé

Ha creat un monstre en John McCain?

Imatge
No he vist dades concloents sobre l'efecte que la tria de Sarah Palin com a companya de cartell de John McCain ha tingut en els resultats electorals.  La seva nominació va generar una gran efervescència entre les bases del Partit Republicà, i els únics dies en què McCain va encapçalar les enquestes van ser els subsegüents a la convenció en què Palin va brillar amb llum pròpia. Després va caure Lehman Brothers, i tot va canviar. La premsa "liberal" nord-americana, que és la més prestigiosa i influent però que estava totalment compromesa i il·lusionada amb l'elecció de Barack Obama, va aplicar un escrutini implacable al personatge, fins al punt de donar una ampla difusió a informacions que no passaven de rumors. La intenció dels periodistes era demostrar dues coses: que en John McCain és un irresponsable que pren decisions transcendentals, com ara  l'elecció del candidat a la vicepresidència, sense haver-ne analitzat tota la informació, i que la Sarah Palin és una p

Diplomàcia?

Imatge
Catalunya ha de tenir política exterior, la lògica nacionalista implica actuar com a nació en tots els àmbits, fins allà on sigui possible, encara que no disposem d'estat propi. En aquesta línia, tenir representacions permanents a les principals capitals del món em sembla inqüestionable, de la mateixa manera que entenc que hem de tenir relacions privilegiades amb altres nacions sense estat, que presenten importants paral·lelismes amb el nostre cas,  com ara Quebec, Escòcia o Flandes.  Durant l'últim govern de CiU es va iniciar una política molt intel·ligent d'obertura de delegacions als països que enviaven més immigrants a Catalunya, amb la intenció de preparar-los en origen per a una integració més àgil al nostre país, però amb l'adveniment del primer tripartit tot aquest esforç se'n va anar en orris, tal com explica molt bé l'Àngel Colom. Segons l'actual responsable d'immigració de Convergència, la Secretària de Relacions Exteriors del govern Maragall,

Més musculatura i menys pedagogia

Imatge
Arran del nou debat obert per la desinformació sobre Catalunya difosa per "The Economist" he tornat a sentir veus que reivindiquen la pedagogia del cas català a Espanya, amb al·lusions a campanyes com aquella que duia per títol "Catalunya (o Cataluña, no me'n recordo), tierra de acogida". Amb la qual cosa es posa novament de manifest el proverbial mesellisme català, perquè si algun fracàs sistemàtic han tingut els nostres governs han estat els seus costosos intents de convèncer els espanyols perquè respectin la nostra identitat. Penso que partim d'un error fonamental, al que ja he fet esment en l'anterior post: el problema a Espanya no és que no ens entenguin o que no ens coneguin.  No és un problema d'ignorància- per més que n'hi hagi molta- és un problema d'interessos enfrontats. Per molt que els expliquem que som una nació mil·lenària, que tenim una literatura de primera línia, que durant segles hem disposat d'

A Special Report on Spain

Imatge
Tinc l'infame edició de 8 de novembre del setmanari "The Economist" a les mans, que tot parlant d'Espanya en un "special report",  conté unes peculiars valoracions sobre Catalunya i el nacionalisme català, que han motivat una queixa barroera del govern català. En Xavier Sala i Martín ha penjat una nota sensacional al facebook en què, al mateix temps que es diu avergonyit per la resposta del nostre govern, denuncia eficaçment les contradiccions i falsedats en què incorre el periodista Michael Reid, autor del reportatge. Poca cosa s'hi pot afegir, tan sols assenyalar que sovint determinades visions que es donen de Catalunya a la premsa internacional semblen dictades per la "Brunete" mediàtica, entre altres motius perquè els periodistes d'altres països recorren a la premsa i als intel·lectuals de Madrid per informar-se d'allò que passa a Catalunya, i així escriuen coses com ara " The nationalists’ linguistic dogmatism is provoking a b

L'enigma Obama

Imatge
Hi ha almenys dos Obames, el dels grans discursos inclusius, superador de les divisòries nord-americanes, home reflexiu i centrat, i l'Obama sorgit de l'aparell demòcrata de Chicago, parroquià de Jeremiah Wright (durant 20 anys!!),i congressista demòcrata ortodox, més aviat esquerranós. El primer és un bon líder per als EUA, el segon és un home de confrontació amb la meitat del país. Tot indica que prevaldrà el primer, però caldrà veure com evolucionen els esdeveniments a partir del 20 de gener.  Ara mateix, el que més em preocupa és la gestió del conflicte a l'Iraq: haver marcat una data de retirada és un error, perquè dóna ales a Al-Qaida per proclamar que la seva lluita ha assolit l'objectiu de foragitar els nord-americans, i facilita que els bàndols enfrontats es preparin per tornar a combatre's tan bon punt se'n vagin les tropes dels EUA. Entenc que el missatge correcte hauria estat dir que se n'anirien quan la situació s'hagués estabilitzat  i s

Nova era als EUA?

Imatge
S'ha produït el resultat més previsible i l'Obama ha guanyat les eleccions, la qual cosa no és cap sorpresa tenint en compte que, des que es va fer amb la nominació demòcrata, ha encapçalat totes les enquestes, amb l'excepció de les que corresponien a uns dies després de la convenció republicana. M'hauria agradat que guanyés en McCain i, si bé fins a l'últim moment he mantingut viva l'esperança, també era conscient de les immenses dificultats a què s'enfrontava el vell John: en primer lloc un llegat catastròfic de l'actual administració republicana,  culminat amb l'esclat definitiu de la crisi financera el mes de setembre, el conseqüent desig de canvi de la població, un adversari esplèndid en estat de gràcia, que posava més de relleu l'edat avançada i les xacres del presoner de guerra, que tampoc no té en l'oratòria el seu punt fort.  Finalment, el diferencial brutal de recursos econòmics, de suports mediàtics i d'entusiasme, favorable a

Faith of my fathers

Imatge
Entenc que l'Obama és un candidat que genera entusiasme, i que totes li ponen per fer-se amb la victòria. Un dels motius és que George W. Bush ha creat tant de rebuig durant els seus vuit anys a la presidència que tot allò que s'hi vinculi queda contaminat. I això és una gran injustícia per a en McCain. L'any 2000  va ser derrotat per Bush, amb molt males arts, a les primàries del Partit Republicà, i avui pot tornar a perdre en bona mesura com a conseqüència del llegat del seu antic rival. L'Obamania i la Bushfobia han deixat en John McCain a l'ombra. Un personatge que malgrat la seva biografia apassionant és gairebé desconegut al nostre país.  Ahir vaig passar una estona per l'FNAC de Diagonal Mar i vaig comprovar com es poden trobar els dos llibres de l'Obama traduïts al castellà, i el seu segon llibre, "L'audàcia de l'esperança", traduït al català.  En canvi, ni rastre dels cinc llibres escrits per en McCain junt amb el seu col·laborador

En McCain pot guanyar. Tant de bo.

Imatge
Com ja vaig escriure en un post de 19 de novembre de 2006, fa gairebé dos anys, en la cursa de les presidencials nord-americanes aquest blog recolza John McCain.  Sense compartir-ne totes i cadascuna de les seves posicions és un home que admiro, fet d'una pasta especial, un heroi, que amb 72 anys lluitarà fins al final per assolir la victòria.  Simpatitzo amb en McCain des que es va presentar a les primàries de 2000, on va començar amb molt força fins que la maquinària de l'establishment republicà, que recolzava en George W. Bush, li va parar els peus a Carolina del Sud, amb una campanya repugnant basada en bona mesura en la rumorologia. McCain és un falcó en política exterior, la qual cosa ja m'està bé, prefereixo uns EUA assertius que no pas carregats de dubtes enfront els desafiaments que plantegen les autocràcies emergents. Prefereixo la reposta contundent de McCain a la invasió russa de Geòrgia a la inconcreció hawaiana d'Obama. I a banda de la politica exterior, q