Diplomàcia?

Catalunya ha de tenir política exterior, la lògica nacionalista implica actuar com a nació en tots els àmbits, fins allà on sigui possible, encara que no disposem d'estat propi. En aquesta línia, tenir representacions permanents a les principals capitals del món em sembla inqüestionable, de la mateixa manera que entenc que hem de tenir relacions privilegiades amb altres nacions sense estat, que presenten importants paral·lelismes amb el nostre cas,  com ara Quebec, Escòcia o Flandes.  Durant l'últim govern de CiU es va iniciar una política molt intel·ligent d'obertura de delegacions als països que enviaven més immigrants a Catalunya, amb la intenció de preparar-los en origen per a una integració més àgil al nostre país, però amb l'adveniment del primer tripartit tot aquest esforç se'n va anar en orris, tal com explica molt bé l'Àngel Colom. Segons l'actual responsable d'immigració de Convergència, la Secretària de Relacions Exteriors del govern Maragall, una tal Margarita Obiols,  li va etzibar que "els espanyols ja tenim les ambaixades d'Espanya a l'estranger que ens representen", i per tant no calien representacions del govern català (hi podríem afegir una vegada més allò de "gràcies ERC"). La decisió tripartita ens va fer perdre l'oportunitat de catalanitzar mínimament una part substancial de la immigració que hem rebut els darrers anys. Tan sols per això els hauria de caure la cara de vergonya, almenys  a aquells tripartidistes que es considerin catalanistes, que haurien de deixar tots els seus càrrecs i flagel·lar-se en públic, i amb el cap cot,  pels pobles, viles i ciutats de la nostra trista i dissortada pàtria. Dit això, no comparteixo la desqualificació genèrica que personatges com la Pilar Rahola fan de les "ambaixades" obertes per en Carod, podem criticar el com, podem considerar que s'hauria de buscar una fórmula basada en les màximes eficiència i eficàcia, que creés sinèrgies entre tots els organismes públics de projecció exterior de Catalunya. Podem dir que no s'ha fet prou bé, però des d'una perspectiva catalanista és del tot procedent obrir delegacions del nostre país a l'exterior. Ara bé, en Carod no ho podia fer pitjor: col·locant el germà a París ha posat tota la seva política internacional a la picota, i en el cas britànic, deixant a part el fet que simpatitzo i m'identifico plenament amb les idees d'en Xavier Solano, no sembla el més intel·ligent situar de representant a Londres una persona que, fins a aquell moment, treballava per a l'independentista "Scottish National Party", vaja, no crec que sigui el perfil més adient per obrir-se pas en els cercles de poder la capital britànica, tot i que segurament coneix força bé la realitat del Regne Unit.