Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2010

Tan sols un espectacle sanguinari.

Com era previsible l'abolició de les curses de braus a Catalunya ha provocat una tempesta d'improperis i un festival d'esquinçament de vestidures a Espanya, a més d'obtenir un enorme ressò internacional. Es veu que el Parlament de Catalunya tan sols existeix quan es preocupa dels animals irracionals, perquè l'altre gran dia de glòria mundial de la nostra Cambra es va produir quan s'hi va aprovar la primera llei de protecció dels animals. La internacional animalista és poderosa i influent, i acaba d'assolir una gran victòria, sobretot simbòlica, al nostre país. M'esperava aquesta repercussió mediàtica perquè ja en vam tenir una primera mostra quan es va admetre la ILP, però continua sorprenent-me la fama global de la "Fiesta" i la importància que se li dóna al que no és més que un espectacle sanguinari. Tota la vida he tingut notícia de l'existència del món dels toros, sobretot quan a casa només podíem sintonitzar un canal de TV i de tant en

Tot és relatiu.

El dictamen del Tribunal Internacional de Justícia sobre el cas de Kosovo ens diu una cosa ben senzilla, cap norma de Dret Internacional no impedeix als representants legítims d'una regió integrada en un estat declarar la seva independència, a partir d'aquí la viabilitat  de la secessió dependrà de la validesa i reconeixement que li atorguin els estats membres de la comunitat internacional. Esdevenir un nou estat independent no està sotmès a un procés legal regulat i tampoc no està prohibit, és relatiu, depèn de si t'admeten al club o no. Els Balcans és un dels espais més perifèrics d'Europa, però durant el S.XX el que hi ha passat ha tingut, en alguns moments, una gran transcendència. L'assassinat de l'Arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo, l'any 1914, va encendre la metxa que va provocar l'esclat de la Primera Guerra Mundial, i les guerres dels anys 90 van ser el contrapunt  tràgic a l'entusiasme desencadenat per l'alliberament dels pobles de l

Un estat és una maquinària propagandística

Es vol crear una polèmica a l'entorn de la decisió de no permetre veure la final del Mundial de futbol als campaments d'estiu organitzats per la Generalitat, amb un guió ben clar: els responsables polítics, encegats pel seu extremisme independentista, van prohibir que els nens gaudissin d'aquell gran espectacle esportiu, on participaven els seus herois futbolístics. Suposo que la maniobra es pot considerar poc hàbil, com és habitual quan ERC hi està implicada, però no seré jo qui els critiqui, perquè el que m'indigna és que es titlli de radicals els qui priven els nens d'accedir a un gran acte de propaganda espanyolista, i en canvi es trobi normal que Catalunya no pugui participar en les competicions esportives internacionals amb les seves pròpies seleccions, que els esportistes catalans estiguin obligats a integrar-se en la disciplina de les seleccions espanyoles, i que a més siguin obligats a esdevenir propagandistes del nacionalisme de l'estat. Els mateixos q

Per ofrenar noves glòries a Espanya.

Com he explicat en el post anterior el diumenge vaig fugir cap a la Catalunya Nord per no perdre el bon gust de boca que m'havia deixat la manifestació del 10-J. i m'hi vaig trobar, com ja sabia, amb la paradoxa francesa: conservació del paisatge físic i eradicació de les cultures perifèriques. No em sorprèn, ja dono per descomptat que més amunt de Portbou em serà molt difícil trobar-me amb algú que em parli en català. És tràgic, però és una tragèdia llargament assumida, com la d'aquelles famílies que anys enrere van perdre un ésser estimat, i ho lamenten però no ja no els tortura l'ànima pensar-hi. Al Principat estem vivint la nostra pròpia paradoxa en la seva màxima intensitat:  mai no hi havia hagut tants catalans partidaris de la independència i mai, des del franquisme, no s'havien vist tantes banderes espanyoles pels carrers del nostre país. El dissabte la més gran manifestació viscuda a Barcelona esdevé un clam sobiranista, el diumenge, milers d'entusiaste

Vinyes verdes vora el mar

Després de la gran jornada patriòtica de dissabte, diumenge me'n vaig anar nord enllà, perquè en tenia ganes i per estalviar-me les previsibles exhibicions d'espanyolisme del darrer dia del Mundial de Futbol. Autopista i amunt, cap a un dels meus paisatges preferits, el que se situa entre Cadaqués i Argelers, l'extrem nord de la Costa Brava i la Marenda. Terres feréstegues, cales rocalloses i l'esclat del mar a les badies. Un turisme civilitzat i de mesura humana, i vinyes verdes vora el mar, sobretot a la Marenda,  una successió de pobles de postal: Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure amb el campanar de la seva Església plantat a la badia, no cal que ningú t'expliqui que la vila ha estat refugi i inspiració d'artistes. La paradoxa francesa hi és present amb tota la seva intensitat: una cura obsessiva  per la preservació dels paisatges, de l'urbanisme tradicional i de les formes arquitectòniques, i alhora l'eradicació de tota possibilitat d'ide

Reivindicació de Huntington

Si observem l'evolució del món present no és difícil veure que el xoc de civilitzacions és una de les característiques del nostre temps, un xoc que no necessàriament ha de ser caràcter violent. La globalització no fa la Terra plana sinó que la fa més petita, posa en contacte les diferents mentalitats que conviuen al planeta i el resultat no sempre és harmònic. La polèmica sobre el burca és una manifestació, gairebé anecdòtica, de les reaccions que provoca en la nostra societat l'aparició de col·lectius d'origen forani  amb escales de valors contradictòries amb les nostres. Després de la confrontació ideològica de la guerra freda no es constata el triomf de la democràcia liberal anunciat per Fukuyama, sinó la substitució de l'anterior paradigma per una nova alineació basada en les cultures i les religions. No fa gaire temps ja vaig penjar un post sobre aquest tema, que em sembla crucial per entendre el que passa al món, i avui m'hi ha fet pensar l'anàlisi que fa