Vinyes verdes vora el mar

Després de la gran jornada patriòtica de dissabte, diumenge me'n vaig anar nord enllà, perquè en tenia ganes i per estalviar-me les previsibles exhibicions d'espanyolisme del darrer dia del Mundial de Futbol. Autopista i amunt, cap a un dels meus paisatges preferits, el que se situa entre Cadaqués i Argelers, l'extrem nord de la Costa Brava i la Marenda. Terres feréstegues, cales rocalloses i l'esclat del mar a les badies. Un turisme civilitzat i de mesura humana, i vinyes verdes vora el mar, sobretot a la Marenda,  una successió de pobles de postal: Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure amb el campanar de la seva Església plantat a la badia, no cal que ningú t'expliqui que la vila ha estat refugi i inspiració d'artistes. La paradoxa francesa hi és present amb tota la seva intensitat: una cura obsessiva  per la preservació dels paisatges, de l'urbanisme tradicional i de les formes arquitectòniques, i alhora l'eradicació de tota possibilitat d'identitat nacional diferenciada, en aquest cas catalana.  Si algú viatgés cinquanta anys enrere segurament reconeixeria la major part dels carrers i edificacions, però en canvi percebria una diferència radical, la llengua que parla la gent, ahir el català, avui el francès. No resta gairebé cap vestigi de la que fou durant prop de mil anys la llengua habitual en aquest tros de costa on la catalanitat ha restat reduïda a quatre topònims i a expressions folklòriques i coloristes.  Estem davant  l'obra del poder absolut de l'estat francès, d'una banda la preservació del territori enfront la cobdícia  i la inconsciència de propietaris, promotors i administracions locals, de l'altra, la imposició d'una identitat nacional francesa sense fissures, que tan sols deixa espai per a petites dosis d'orgull regional. És com si la República Francesa hagués llençat un pluja de bombes de neutrons sobre tots els seus deprtaments, d'aquelles que respecten els edificis però eliminen la  vida humana, i n'hagués repoblat els espais buits amb perfectes ciutadans francesos de llengua, cor i valors. O potser De Gaulle va fer disseminar per la Gàl·lia unes llavors com les dels "Body Snatchers", on es van formar les rèpliques totalment afrancesades dels naturals de cada país, que una vegada fora de la beina els van substituir. Entre altres raons, els catalans del sud dels Pirineus encara fem la viu-viu perquè l'estat-nació espanyol mai no ha estat tan poderós ni eficaç com el francès, que ha combinat magistralment coacció i seducció per assolir els seus objectius. La coacció dels càstigs a l'escola per als nens que no parlessin en francès i del menyspreu oficial envers tota cultura"regional",  i la seducció d'una nació prestigiosa i d'un estat que, almenys portes enfora, funciona bé, ofereix bons serveis als ciutadans i excel·leix en la propaganda. No debades l'administració pública és una cosa molt seriosa per als francesos i un dels centres educatius més prestigiosos del país és l'"École nationale d'administration", d'on surten, a més dels més alts funcionaris de la República, molts dels principals dirigents polítics. Llegia fa poc un articulista anglès que, no sense ànim humorístic i de provocació, deia que el sistema de classes francès es redueix a dos grups, els qui manen i els qui són manats (the rulers and the ruled), una caricatura que potser no s'aparta excessivament de la veritat.