AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Hi ha qui ha pretès que la "Primavera àrab", amb les seves demandes populars de democràcia i llibertat, enterraria definitivament la teoria del "xoc de Civilitzacions", elaborada per l'eminent politòleg Samuel P. Huntington per explicar les tendències que mourien el món després de la guerra freda. Sense anar més lluny, diumenge mateix "La Vanguardia" ens oferia una entrevista amb l'economista André Azoulay, jueu marroquí assessor del rei Mohamed VI, que s'afegia a la tesi segons la qual els canvis al nord d'Àfrica comporten el final d'aquella teoria. Paradoxalment l'entrevista comparteix pàgina amb la notícia de la victòria islamista al Marroc, on el Partit de la Justícia i el Desenvolupament ha estat la força més votada, com ho va ser no fa gaire el també islamista Ennahda a Tunísia i com ho serà la candidatura liderada pels Germans Musulmans a Egipte. La teoria del xoc de civilitzacions planteja la substitució del conflicte

Tot just quinze dies enrere la victòria de CiU semblava poc previsible, tant pel que reflectien les enquestes com pel rebombori que s'havia creat a l'entorn de les famoses "retallades". Al final però, no s'ha produït el "sorpasso" del PP sobre CiU que diferents creadors d'opinió pública anunciaven, el PSC-PSOE ha fet un resultat per sota del que tothom s'esperava, i "last but not least", CiU ha estat la força més votada, sobrepassant el milió de vots, i ha obtingut un nombre d'escons que ni els més optimistes no s'imaginaven. La desfeta del PSC ha estat espectacular, sobretot en comparació als resultats de fa quatre anys, però al mateix temps no deixa de ser significatiu que, en el seu moment de màxim descrèdit, segueixen sent els més votats a la circumscripció de Barcelona gràcies a la seva primacia al cinturó metropolità, a prova de bombes. Hi han cedit molt de terreny, però segueixen resistint, fins i tot a una ciutat co

   Cartell electoral dels neofeixistes italians. Anys 70. Un fantasma recorre  Europa i part de l'estranger: una difusa nostàlgia de les certeses del vell estat-nació, aquell estructura política que va arribar a la seva màxima expressió durant la segona meitat del segle passat, i que ha demostrat tenir una capacitat insuperable per crear marcs de referència. Des de l'esquerra sovint s'identifica la UE com un cavall de Troia per retallar "drets socials" i imposar la lògica del mercat trencant la protecció oferta pels estats. Des de la dreta es denuncia la pèrdua de sobirania en mans de la UE, la desaparació d'atributs estatals que tenien la categoria de símbol nacional,  com ara la moneda, i del control de les fronteres, esdevingudes ara, segons aquesta perspectiva, coladors d'immigrants il·legals. La crisi es vincula a la globalització i als mítics "mercats" que actuen com a dictadors de les directrius econòmiques, i a Europa es posa en

Índex de fertilitat per estats L'amenaça del canvi climàtic és plena d'incerteses, pel que fa a les seves causes, als seus efectes i a la seva mateixa realitat. Tot i així existeix un esforç global per combatre'l, del tot insuficient diran els que hi entenen, però tanmateix alguna cosa s'hi fa. En canvi hi ha una amenaça molt més concreta, previsible i real, que en part ja es manifesta: la superpoblació humana del planeta. Ja hem arribat al 7000 milions d'habitants, una xifra que l'ONU havia previst per al 2013, i seguim pujant, preveient que en serem 9.300 milions l'any 2050. Mai no hi havia hagut tants humans amb un nivell de vida digne, però tampoc no n'hi havia hagut mai tants vivint en la misèria, i més que n'hi haurà si es manté aquest ritme de creixement. Ara i aquí les societats humanes són incapaces de generar els recursos necessaris perquè la major dels homes visquin en condicions de dignitat i tinguin oportunitats per realitzar les se

L'any 1812 Napoleó va annexionar Catalunya a l'Imperi Francès L'Enric Juliana no en té prou negant la possibilitat de la independència catalana, com he comentat en el post anterior. El periodista afirma que, en el cas hipotètic que existís un estat català, aquest estaria condemnat, per imperatiu geopolític, a esdevenir un protectorat de la República Francesa. No sé si per a en Juliana aquest és l'argument definitiu perquè abandonem tota il·lusió sobiranista, però per valorar-ne els pros i els contres caldria que aprofundís més en la idea. Tenint en compte la submissió quasi colonial de Catalunya a Espanya, l'amenaça d'esdevenir un protectorat francès no fa gaire feredat. D'acord amb el Dret Internacional un protectorat és un territori autònom protegit  diplomàticament i militarment per un altre estat més fort. A canvi, el protectorat  ha d'acceptar obligacions específiques envers el seu protector, si bé manté un nivell de sobirania suficient per

Les cròniques que l'Enric Juliana escriu sobre el Madrid polític sovint podrien entendre's com una invitació a l'independentisme, però ell mateix ja s'ocupa d'evitar tota deriva separatista afirmant la impossibilitat de la independència en el context europeu actual. Segons el cronista, en una època de crisi com la que vivim, l'última cosa que podrien acceptar els dirigents dels estats de la UE és un procés secessionista i la creació d'un estat català. D'entrada li hem de donar la raó, no per la crisi, sinó perquè la comunitat internacional té aversió a tot el que suposi alteració de les fronteres estatals. Hi podem pujar de peus, si declarem la independència cap estat no aplaudirà la decisió. Tanmateix, que la idea no tingui simpatitzants no vol dir que sigui impossible portar-la a terme. Al món, i a Europa mateix, segueixen creant-se nous estats que acaben obtenint el reconeixement internacional, ja sigui perquè són fets consumats ineludibles, ja s