Comentaris postelectorals

Tot just quinze dies enrere la victòria de CiU semblava poc previsible, tant pel que reflectien les enquestes com pel rebombori que s'havia creat a l'entorn de les famoses "retallades". Al final però, no s'ha produït el "sorpasso" del PP sobre CiU que diferents creadors d'opinió pública anunciaven, el PSC-PSOE ha fet un resultat per sota del que tothom s'esperava, i "last but not least", CiU ha estat la força més votada, sobrepassant el milió de vots, i ha obtingut un nombre d'escons que ni els més optimistes no s'imaginaven.

La desfeta del PSC ha estat espectacular, sobretot en comparació als resultats de fa quatre anys, però al mateix temps no deixa de ser significatiu que, en el seu moment de màxim descrèdit, segueixen sent els més votats a la circumscripció de Barcelona gràcies a la seva primacia al cinturó metropolità, a prova de bombes. Hi han cedit molt de terreny, però segueixen resistint, fins i tot a una ciutat com Badalona, erigida en l'emblema de la transferència d'antics votants socialistes cap a la dreta espanyola.  Té el seu mèrit, tenint en compte que els socialistes no tenien res a oferir en aquestes eleccions, cap projecte de futur creïble i un llegat desastrós, a més d'una candidata que, més enllà de la construcció mediàtica del personatge, és de tercera fila. La Carme Chacón pertany a aquesta secció femenina del zapaterisme que tant de mal ha fet al PSOE i a la mateixa causa feminista. Era inevitable pensar que personatges com ella, l'Aído i la Pajín havien arribat tan amunt gràcies a una política de quotes que premiava l'adhesió acrítica i ridícula al líder socialista i al seu progressisme "pret a porter", fet de consignes banals, per damunt del talent i la capacitat de generar idees.  Ara tothom es veu amb cor de fer llenya amb la ministra Chacón, però fins avui se li havia atorgat un reconeixement que no es mereixia, o que almenys jo mai no he acabat d'entendre, a la vista del nivell de les seves intervencions públiques.

L'altra dada especialment gratificant de les eleccions és que el PP no acaba de fer la gran estirada electoral a Catalunya, amb la qual cosa es posa encara més de manifest l'excepcionalitat catalana en el marc estatal. Jo era dels que temia una tempesta perfecta en què la dreta espanyola podria sumar als seus suports habituals una nova fornada d'ex-votants socialistes i fins i tot una part de l'electorat de CiU menys catalanista que els permetés igualar, o fins i tot superar, aquesta força. Aquest era l'any del PP, no per mèrits propis, sinó per la fallida absoluta dels socialistes, que ha alimentat una onada de canvi imparable, però tot i així el catalanisme ha estat més fort que la lògica bipartidista espanyola. Hauria estat molt preocupant que el PP hagués sobrepassat CiU, sobretot perquè aquell partit ha donat mostres, del dret i del revés, del seu absolut menyspreu envers els valors del catalanisme, a diferència del PSC que, amb més o menys convenciment, sempre ha pretès moure's dins d'aquest marc de referència. No és el cas del PP, que veu Catalunya com una altra regió d'Espanya, a la qual si poguessin aplicarien una cura de descatalanització com la que apliquen al País Valencià i a les Illes. Avui no crec que el PP enganyi a ningú: votar per ells vol dir acceptar, per activa o per passiva, el seu projecte d'uniformització espanyolista.

Al final s'ha imposat el criteri dels qui han entès que, en el nou escenari polític estatal, calia reforçar al màxim l'única opció efectiva en la defensa de la identitat i dels interessos de Catalunya, i s'ha fet evident una comprensió per la política d'austeritat pressupostària que segueix el govern català molt superior a la que deixa entreveure l'opinió publicada.