AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Ja estem de ple en la jornada electoral, i no goso fer pronòstics, tanmateix,les dades de participació que s'han donat a conèixer a la una tan sols se situen unes poques dècimes per sota de les de fa quatre anys, contràriament a la tan anunciada davallada abismal de l'afluència a les urnes. Veurem com evoluciona, però de moment no s'observa l'efecte d'aquell desafecció tan bèstia que ens pregonen. Normalment els que tant parlen de desafecció són els qui se senten identificats amb els partits o almenys amb l'espai ideològic dels partits a qui les enquestes vaticinen una caiguda de resultats. Hi ha molta gent emprenyada amb la situació general, sobretot quan estem travessant una crisi severa, però la resposta lògica no és la desafecció sinó la recerca d'alternatives, com la que representa CiU . Molts dels que avui votem  Convergència ho fem carregats d'il·lusió,  amb l'esperança d'estar contribuint a edificar una Catalunya millor. Per això no puc a

Fa quatre anys les enquestes van ser força més favorables a CiU que no pas el resultat final, i per això amb miro amb prevenció les que ara anuncien victòries folgades de CiU. Voldria que fos així, però fins que no es coneguin els resultats oficials no dono res per fet. L'elevat nombre d'indecisos és preocupant, perquè es pot donar el cas que, davant del triomf anunciat de l'Artur Mas, alguns d'aquests optin per tornar a votar el mateix de sempre, per allò d'evitar una possible majoria absoluta o per condicionar el futur govern convergent, en un sentit o altre. Durant la campanya el gran encert de socialistes i republicans ha estat instal·lar en l'opinió pública la idea que el tripartit no es repetirà, amb la qual cosa més d'un pot pensar que votar-los no implica cap risc de reedició de l'artefacte inestable. Greu error!, si el tripartit és possible el repetiran, perquè ells mateixos podrien interpretar els resultats que el fessin factible com un aval in

Una especificitat de la política catalana és la presència destacada de partits anticatalans, és a dir, partidaris de la submissió de la identitat pròpia del país a una identitat aliena, en el nostre cas la castellana. És una especificitat catalana i d'altre nacions sense estat, perquè no em consta  que a cap estat-nació europeu hi hagi partits parlamentaris que advoquin perquè la llengua i cultura  estatals, siguin la francesa, l'anglesa, l'alemanya o la italiana,  hagin de subordinar-se jeràrquicament a la llengua i cultura pròpies d'un altre país. Sí que hi ha múltiples reivindicacions de minories ètniques i nacionals que reclamen el seu propi espai, però no és a la defensa de les minories al que em refereixo sinó a l'imperialisme que no gosa dir el seu nom i fa invocacions genèriques a una falsa llibertat lingüística que tan sols empara els parlants de la llengua dominant en l'àmbit territorial de l'estat espanyol. Darrerament he estat moltes vegades a Ma

Portem setmanes coneixent enquestes que atorguen uns resultats elevadíssims a CiU i suposo que més d'un ja està convençut que l'Artur Mas ja té les eleccions guanyades. Bé el més probable és que l'Artur Mas guanyi per tercera vegada consecutiva, però des de la creació d'aquest artefacte inestable que és el tripartit la victòria electoral no és suficient perquè Convergència governi Catalunya, cal complir amb una altra condició, que els tres partits d'esquerres no sumin majoria absoluta. Fins ara les enquestes han confirmat aquest extrem, amb l'afegit que CiU obtenia més diputats que la suma dels tres. L'enquesta del CIS, efectuada sobre un univers d'unes 3000 persones, dibuixa un escenari més agredolç on CiU fa un gran salt endavant i se situa en els 59 diputats però el tripartit n'obté 60. Llegint les respostes dels enquestats podem pensar que no és una mostra prou exacta de l'electorat que participarà en els comicis del 28 de novembre, però tot

Diu el mite de Pandora que després d'obrir la capsa i alliberar-ne tots els mals tan sols va evitar que se n'escapés l'esperança. L'esperança és l'únic que resta quan les coses van malament i no hi ha pitjor mal que la desesperació, l'ésser humà pot resistir moltes malvestats però la convicció que no hi ha sortida possible a la desgràcia és el que l'enfonsa definitivament. Sense ànim tremendista podem afirmar que Catalunya passa un mal moment,  per la crisi econòmica, però també, i això encara és mes important,  per l'absoluta incertesa sobre el nostre futur col·lectiu, perquè no sabem si avancem nacionalment o anem enrere, perquè vivim en una situació contradictòria en què els senyals de vitalitat nacional són seguits immediatament per demostracions de feblesa. Catalunya és una nació desestructurada,  en molts aspectes més que anys enrere, i no és culpa exclusiva del tripartit, però el tripartit ha estat incapaç d'implementar  un projecte de constru

No sóc creient però no renuncio a les arrels cristianes, específicament catòliques, de Catalunya. Per això crec que hem de fer una bona rebuda al Papa de Roma, no perquè en compartim les creences, molt discutibles en alguns casos, sinó perquè representa una institució que, per a bé i per a mal, ha estat decisiva per fer-nos tal com som. No sóc laïcista, no tinc cap necessitat d'expulsar el cristianisme de l'esfera pública, i tampoc no sóc partidari de donar el mateix tractament a totes les religions. La catòlica és la nostra de tota la vida i les altres són importacions molt respectables, que pertanyen a l'àmbit privat dels seus fidels. L'Església catòlica ha estat un dels principals generadors i dipositaris de la cultura i de l'art , en alguns casos fins fa ben poc, només cal pensar que a molts pobles l'única persona amb estudis superiors era el capellà. La seva història es plena d'episodis foscos, però els països de tradició cristiana són avui els més lliu

Totes les anàlisis postelectorals coincideixen a assenyalar el paper protagonista del "Tea Party" en les eleccions que ahir es van celebrar als EUA. És un moviment nou en la seva forma actual però s'inscriu en una tradició conservadora molt poderosa, genuïnament nord-americana, per a la qual , com va dir el president Reagan, el govern és el problema i no la solució. En el fons la victòria republicana d'enguany no és tan diferent de la victòria republicana de 1994, quan els candidats del GOP, liderats per en Newt Gingrich (que avui també actua com a ideòleg del Tea Party), van presentar el seu "Contracte amb Amèrica" als electors, un programa polític que igualment plantejava limitar el paper del govern i reduir la despesa pública i els impostos. Les coses no han canviat tant, si bé avui, als think  tanks i a les organitzacions vinculades al Partit Republicà s'hi ha afegit aquest moviment de base amb una ideologia clarament situada en l'àmbit de la dre