AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

N'hi ha alguns que no qüestionen el dret a decidir dels catalans, però posen unes condicions prèvies a l'estat propi que són innecessàries en una democràcia. Són aquells que diuen que només votaran a favor d'una Catalunya independent si és una Catalunya "social", o si és un estat sense exèrcit, o si és un estat "lleuger", o si és un estat bilingüe, o si és un estat amb valors cristians. Tot són idees molt respectables, però la resposta no hauria de ser si la Catalunya independent serà A o serà B, sinó que Catalunya serà com vulguin els catalans. Aquest és el gran repte del sobiranisme, aconseguir que el model de país que en cada moment triïn els catalans, amb el seu vot per unes o altres forces polítiques,  sigui el que es pugui dur a la pràctica, com passa als països del nostre entorn: avui mana el centreesquerra, demà governa el centredreta, demà passat una gran coalició entre socialistes i conservadors, i un altre dia un pacte de liberals i ecologist

En termes històrics el cas català no és especialment excepcional, Europa és plena de nacions que durant llargs períodes de temps han estat sotmeses a estats dins dels quals eren minoritàries, fins que un dia van assolir la independència. Moltes l'any 1918, després de la 1a Guerra Mundial, d'altres durant els 90, arran de la caiguda dels règims comunistes de l'Est. Els catalans de la necessitat n'hem fet virtut i hem explorat sense èxit totes les fórmules que haurien fet possible el manteniment de la nostra identitat nacional en el si d'un estat aliè. El catalanisme ha defensat una mena d'excepcionalisme català a Espanya per trobar-hi un encaix. Personalment, això de l'encaix mai no m'ha fet cap gràcia, però fins fa quatre dies ha estat l'opció  preferida per la major part de catalanistes. Ara això ha canviat i l'opció per l'estat propi ha passat a ser abassegadorament majoritària en el catalanisme i possiblement en el conjunt de la nostra so

Ho va dir el president Mas a l'Àgora i en som testimonis: la premsa internacional ha parlat més de Catalunya des del darrer Onze de Setembre que durant els darrers trenta anys, avui mateix amb un perfil d'Artur Mas al New York Times. A mesura que passen els dies el que escriuen els periodistes d'arreu del món sobre nosaltres tendeix a ser més acurat i a sortir dels tòpics que només veien en el catalanisme un nacionalisme tronat, tancat i provincià. Amb gran celeritat s'obre pas l'evidència de la justícia de la nostra causa, la força de les nostres conviccions democràtiques i el seny de la nostra gent, des del president fins a l'últim manifestant (bé, potser no tots). Anem per bon camí, i ens hi ajuda la histèria espanyola amb les seves respostes basades en l'apel·lació a la por i a l'amenaça, brandant la constitució com si fos una llança i no la llei fonamental que suposadament garanteix la democràcia i la llibertat al regne d'Espanya. És curiós con

Un dels arguments més absurds contra la independència, gairebé a l'alçada d'aquell entrenyable "¡¿qué pone en tu DNI?!" ,  és el d'aquells que diuen estar-hi en contra perquè tenen amics i familiars a Espanya. En primer lloc perquè és un argument profundament xenòfob, com si no es pogués tenir amics i familiars d'un altre país, o si el fet de viure en el territori d'estats diferents, a Europa, degradés la qualitat del vincle o fos un obstacle per a la relació (bé, sí, les trucades de telèfon són mes cares, però ja fa molts anys que existeix internet). En segon lloc perquè demostra una profunda ignorància de la Unió Europea i de l'espai Schengen, on és possible passar d'un estat a un altre sense ni tan sols aturar-se a la frontera. En tot cas és un símptoma de la persistència de les fronteres mentals que, malgrat tots els discursos sobre la unitat d'Europa i la globalització, atorguen un caràcter excepcional al fet de travessar els límits estat