Pedagogia a l'engròs

Ho va dir el president Mas a l'Àgora i en som testimonis: la premsa internacional ha parlat més de Catalunya des del darrer Onze de Setembre que durant els darrers trenta anys, avui mateix amb un perfil d'Artur Mas al New York Times. A mesura que passen els dies el que escriuen els periodistes d'arreu del món sobre nosaltres tendeix a ser més acurat i a sortir dels tòpics que només veien en el catalanisme un nacionalisme tronat, tancat i provincià. Amb gran celeritat s'obre pas l'evidència de la justícia de la nostra causa, la força de les nostres conviccions democràtiques i el seny de la nostra gent, des del president fins a l'últim manifestant (bé, potser no tots). Anem per bon camí, i ens hi ajuda la histèria espanyola amb les seves respostes basades en l'apel·lació a la por i a l'amenaça, brandant la constitució com si fos una llança i no la llei fonamental que suposadament garanteix la democràcia i la llibertat al regne d'Espanya. És curiós constatar com durant dècades s'han fet esforços ingents perquè Catalunya fos coneguda al món com el cas excepcional d'una nació que afirmava la seva identitat i alhora es mantenia lleialment dins els límits de l'estat espanyol. La resposta a aquesta enfocament va ser nul·la, en primer lloc perquè en general, al món, les entitats subestatal que no aspiren a alterar el seu estatus i esdevenir estats no interessen gens, atès que en l'escenari internacional, començant per Europa mateix, els actors que compten són els estats. Per això la via del regionalisme europeu ha estat frustrant per al catalanisme, perquè en comptes d'internacionalitzar la nostra causa ens ha situat en el mateix nivell que múltiples realitats merament regionals, provincials o municipals del continent. La via regionalista ha posat de relleu la nostra insignificança política, tot i ser una nació mil·lenària amb una forta identitat. Però tan bon punt hem travessat la línia, tan aviat com el president ha dit que volem un estat propi, tots aquells que abans ens havien ignorat i a vegades fins i tot menyspreat, han començat a interessar-se per aquest país, invisible durant tants anys, però que qualsevol dia pot acabar seient a la taula dels estats-nació, els únics que de debò compten al món.