AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Que un "pare de la Constitució", tot fent broma,  deixi al descobert la farsa de l'Espanya constitucional no té preu. Potser mai ningú, amb tan poques paraules, no havia explicat tan clarament què és Espanya.  Espanya és això, l'expansió del Regne de Castella, que al S. XVII va renunciar a mantenir Portugal sota el seu jou i va concentrar les forces per derrotar la revolta dels catalans, un poble sotmès al qual cal bombardejar cada cinquanta anys per mantenir-lo a ratlla, un mètode que, pel que sembla, avui ja no és necessari. Don Gregorio diu que feia broma, però va dir veritats com cases de pagès. En primer lloc va reconèixer que tan nació és Catalunya com Portugal, ergo, si Portugal és un estat europeu, per què no podria ser-ho Catalunya?. En segon lloc, va deixar clar que l'estatus polític actual de Catalunya és fruit de successives derrotes militars, que podem identificar amb la de la Guerra dels Segadors, la de la Guerra de Successió i la de la Guerra Civil

Des del 15 d'octubre la nostra bandera oneja al castell de Montjuïc. Aquest fet té  gran valor simbòlic, perquè commemora  l'afusellament del president Companys i de molts altres catalans en aquell indret, perquè restableix la bandera allà on la va fer col·locar el mateix Companys,  perquè després de segles d'ignomínia dóna testimoni de la recuperació del castell per la ciutat i pel país,  perquè finalment les quatre barres seran ben visibles en un dels punts de referència de la capital, etc, etc. A més resulta molt destacable que l'Ajuntament de Barcelona hagi fet seva la iniciativa de la Comissió de la Dignitat, deixant enrere la desvinculació amb la catalanitat practicada sovint pels anteriors governs barcelonins. Només cal recordar que la restitució de les quatre columnes davant del Palau Nacional va ser possible gràcies al fet que  l'alcalde Hereu governava en minoria,  en cap moment no va ser  una iniciativa que comptés amb l'entusiasme de l'equip de P

Avui fa setanta-cinc anys que a la Universitat de Salamanca es va produir el famós enfrontament entre Miguel de Unamuno y el general Millán-Astray,  en el marc d'un acte de celebració del "Día de la Raza", pocs mesos després de l'inici de la Guerra Civil i en plena "zona nacional". La polèmica va anar precedida de l'encès discurs d'un tal Francisco Maldonado, en què aquest va proclamar que Catalunya i el País Basc són " cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España, sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos" , unes frases que van ser aclamades per algú del públic amb el crit de "Viva la Muerte",  i secundades per Millán-Astray com a mestre de cerimònies improvisat, que va cridar  tres cops "España"! ,  seguit pel públic amb el crit d"Una"!, la primera vegada, "Grande"!, la segona vegada, i "

En Joan de Sagarra denuncia, dia sí, dia també, que fa cinquanta anys de la mort del seu pare i no se n'ha programat cap homenatge important i, encara pitjor, no se'n representa cap obra als teatres de Barcelona, singularment al Nacional, que fóra el més adient per commemorar l'efemèride.  I té raó, en Josep Maria de Sagarra ha estat massa important per a la nostra cultura com perquè ara ens puguem permetre el luxe de passar de puntetes sobre la seva memòria.  La seva producció va ser ingent i alguns títols, especialment la seva prosa, es consideren cimeres de la literatura catalana.  Però més enllà de la qualitat literària de cadascuna de les seves obres, no es pot oblidar que si avui podem parlar d'un moment relativament dolç per a la nostra cultura també és gràcies a personatges com en Sagarra, que amb la seva capacitat per produir una obra popular i digna va fer possible una tímida continuïtat de la cultura catalana durant les èpoques més fosques del franquisme. 

El divendres vaig veure que a l'FNAC, un establiment que no destaca per la seva sensibilitat envers la cultura catalana, han posat un cartellet  que es demana :"Estem davant d'una nova Renaixença?",  a l'expositor on es barregen les obres més recents de la nostra literatura, amb protagonisme destacat del "Jo confesso" d'en Jaume Cabré, i clàssics de tota la vida, des de Porcel fins a Joanot Martorell, passant per mossèn CintoVerdaguer.  Deixant de banda el discutible criteri amb què s'ha fet l'eclèctica tria, els responsables de l'FNAC han copsat que ens trobem en un moment relativament dolç, no tan sols en el camp literari, sinó per al conjunt de la cultura catalana, en termes de quantitat, de qualitat i, sobretot, de recepció per part del públic.  La llengua i la cultura catalanes han guanyat posicions respectables en àmbits com ara internet, la premsa, la ràdio, la televisió, el teatre, la música popular i fins i tot el cinema.