Millán-Astray reloaded

Avui fa setanta-cinc anys que a la Universitat de Salamanca es va produir el famós enfrontament entre Miguel de Unamuno y el general Millán-Astray,  en el marc d'un acte de celebració del "Día de la Raza", pocs mesos després de l'inici de la Guerra Civil i en plena "zona nacional". La polèmica va anar precedida de l'encès discurs d'un tal Francisco Maldonado, en què aquest va proclamar que Catalunya i el País Basc són "cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España, sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos", unes frases que van ser aclamades per algú del públic amb el crit de "Viva la Muerte",  i secundades per Millán-Astray com a mestre de cerimònies improvisat, que va cridar  tres cops "España"! ,  seguit pel públic amb el crit d"Una"!, la primera vegada, "Grande"!, la segona vegada, i "Libre"!, la tercera. Unamuno, més que atacar les paraules de Maldonado, va criticar Millán-Astray i el lema "Viva la Muerte" que aquest havia popularitzat a través de la "Legión Española" fundada per ell.  El militar va respondre a l'acadèmic amb els crits de "Muera la intelectualidad traidora"! i "Viva la Muerte"!,  arran dels quals, posteriorment,  se li va atribuir el crit de "Muera la Inteligencia".

75 anys després l'esperit de Maldonado i de Millán-Astray segueix ben viu, si bé amb unes formes més refinades. Dissabte passat l'ARA va publicar una sucosa entrevista a Jordi Pujol, on s'incloïen les frases que el president va sentir a Madrid, de boca de personatges d'alt nivell econòmic i polític:"Habéis perdido la guerra. Y además no os necesitamos, porque en cualquier caso, y aunque haya tensión, seguiréis contribuyendo al PIB español con un 20% y además con déficit fiscal". "Y en cualquier caso, en momentos de crisis grave económica y social, si necesitamos vuestro apoyo político y parlamentario también nos lo daréis porque el derrumbe también os perjudicaría" . "Además, todo esto no tiene importancia porque la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado". Unes paraules inquietants, sobretot les dues últimes frases , que anuncien la fi de la nació catalana per efecte de la immigració massiva. No és un diagnòstic frívol, probablement és la simplificació de les tesis elaborades per la FAES, i  si els catalans no som capaços de corregir el rumb és probable que les prediccions dels prohoms madrilenys es confirmin. Per això avui el president Pujol, desmarcant-se valerosament del que ha defensat al llarg de tota la seva vida política, planteja el dilema dels catalans en termes ben crus: residuals o independents?. La hipòtesi de treball del catalanisme majoritari era que la consolidació de la democràcia, així com la modernització i el desenvolupament de l'estat espanyol, combinats amb una tasca de pedagogia del "fet diferencial català", havien de donar com a resultat el reconeixement nacional de Catalunya dins d'Espanya. La realitat però ha refutat aquella hipòtesi. El Regne d'Espanya fa temps que ha obtingut la seva plena homologació com a estat europeu, ha convertit Madrid en una capital econòmica i cultural, a més de política,  i ha soterrat els seus profunds desequilibris econòmics territorials sota una muntanya de subsidis, finançats per Catalunya, les Illes, el País Valencià i la Unió Europea. Per la seva part el catalanisme, fins i tot ERC durant els primers anys del zapaterisme,  ha exhibit, del dret i del revés, la seva voluntat de contribuir al bon funcionament de l'estat. Seguint la hipòtesi catalanista tradicional, després de tots aquests canvis Espanya hauria hagut d'assumir  la seva plurinacionalitat sense complexos, acceptant lleialment que Catalunya gaudís d'alts nivells de sobirania en tots els camps. Contràriament, després de la demolició de l'intent d'acord raonable que va suposar l'Estatut de 2005, ens trobem en vigílies de la victòria per majoria absoluta d'un partit que fa bandera del seu unitarisme espanyol, negador de la plurinacionalitat i amb clares pretensions recentralitzadores i lingüicides, al mateix temps que el PSOE reforça el seu perfil jacobí.

Els espanyolistes veuen la crisi com una oportunitat per accelerar el seu projecte de destrucció de la plurinacionalitat, i depèn de nosaltres, de l'habilitat que tinguem a l'hora de plantar-los cara i de girar-los la crisi en contra, que puguem salvar la pell.  Fins i tot la Unió Europea, que com a club d'estats  no té cap simpatia pels nacionalismes subestatals,  pot acabar sent un aliat involuntari, com ho ha estat en el cas del Corredor Mediterrani. Per això cal que fem valer la nostra condició de locomotora econòmica ofegada per l'espoli i pel centralisme espanyols, en un moment en què el continent, començant per una Alemanya cada dia més decisiva,  no es pot permetre el luxe que les regions productives s'esllangueixin mentre es manté una cultura del subsidi insostenible. No és fàcil, però per aquí poden obrir-se oportunitats interessants. Per si de cas, posem una espelma a Sant Carlemany perquè intercedeixi per nosaltres.