AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

A data d'avui no em consta que a cap gran ciutat europea, llevat de Madrid, s'accepti la tortura i mort d'un animal com a espectacle. França ha protegit les curses de braus als territoris on estan implantades des del S. XIX, inclosa la Catalunya Nord, però òbviament, si demano una llicència per obrir una plaça de toros a París me la denegaran. És lògic que a Catalunya, on la majoria de la població és indiferent o rebutja l'espectacle taurí, s'hagi prohibit aquesta pràctica que, analitzada objectivament i sigui quina sigui la nostra sensibilitat animalista, és d'una crueltat absoluta.  A banda de les minories que formen  els aficionats taurins, entre els quals s'hi compten personatges amb forta presència mediàtica, i els militants animalistes, que també disposen de portaveus destacats, no ha existit a Catalunya un debat especialment encès sobre la qüestió. El rebombori i el soroll vénen del Madrid polític i mediàtic, sobretot el vinculat a la dreta espa

La història mai no és el que sembla, sobretot quan es pretenen projectar cap al passat els neguits polítics del present, amb la idea de trobar-hi antecedents legitimadors del que avui defensem, la ratificació de la nostra visió del món i herois al servei dels nostres ideals. Potser per això alguns se senten més còmodes amb la Memòria Història que no pas amb la Història, perquè, com és prou conegut, la memòria és selectiva i és molt més fàcil oferir una imatge adequada als nostres interessos a partir de la tria dels testimonis que millor s'hi ajusten, que no pas enfrontar-se a la Història que, per ser mereixedora d'aquest nom, ha de presentar-nos el relat del passat en el seu conjunt i en el seu context, sense concessions a un relat. Quan l'esquerra espanyola i l'esquerra catalana han intentat jugar la carta del record de la repressió franquista han acabat trepitjant la mina moral que són els assassinats comesos a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil, de

El títol d'aquest post pot semblar poc encertat quan l'SPD alemany acaba de revalidar l'alcaldia-presidència de Berlín, i pocs dies després que l'aliança encapçalada pel Partit Socialdemòcrata danès hagi guanyat les eleccions enfront l'aliança de centredreta, que ha governat Dinamarca durant els darrers deu anys. Però l'èxit que suposa l'accés al poder no pot ocultar que les victòries del centreesquerra s'han assolit malgrat la davallada socialdemòcrata i gràcies a l'ascens d'altres forces, particularment ecologistes a Alemanya i eco-socialistes i social-liberals a Dinamarca. Tot plegat confirma la tendència, comuna a pràcticament tot Europa, que els socialdemòcrates ja no són capaços d'arribar al govern només amb les seves pròpies forces i necessiten, cada vegada més, l'ajuda d'altres aliats.  No és que anys enrere no necessitessin formar coalicions per governar, però la seva  hegemonia a l'espai de centreesquerra era molt superi

M'he pres la molèstia de repassar la Constitució espanyola vigent, i no hi he trobat per enlloc que el castellà hagi de ser llengua vehicular de l'escola. És llengua oficial, i existeix el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la, però res més.  La "llei suprema" espanyola ni tan sols no exigeix que el castellà s'ensenyi a l'escola, només obliga a conèixe'l,  un requisit que, atesa l'omnipresència d'aquest idioma en la vida social catalana,  es compliria sense necessitat d'incloure'l en el currículum escolar.  De fet, tampoc no hi ha cap mandat constitucional que obligui a saber escriure la llengua de l'antic Regne de Castella. Pel que fa al catàleg de drets i llibertats fonamentals, enlloc no consta la proclamació d'un dret dels pares a triar la llengua vehicular de l'ensenyament, i encara menys el dret dels infants a rebre l'educació en la llengua materna,  una exigència que en una societat com la catalana,  on es par

"És que no ens entenen!", s'ha dit sovint des del catalanisme. Hi ha tota una línia de pensament que proclama que la clau dels nostres problemes amb Espanya és la manca de comprensió de la realitat catalana i, per tant, la superació del problema passaria per fer pedagogia del que és Catalunya, Fraga enllà. Jo mai no hi he estat d'acord, és veritat que el ciutadà espanyol mitjà té una idea distorsionada del nostre país, fins al punt de creure que parlem català per fotre'ls, però les elits que alimenten campanyes anticatalanes des dels mitjans de comunicació, els que imposen lectures restrictives de l'autonomia i els que obliguen a introduir més i més hores de castellà a l'ensenyament, tenen una idea més clara del que és Catalunya, alguns fins i tot hi han viscut i són d'origen català. El problema és que no els agrada.  No els agrada perquè trenca la idea de nació espanyola homogènia a què no han renunciat mai.  L'estat espanyol mai no ha acceptat