Massa que ens entenen.

"És que no ens entenen!", s'ha dit sovint des del catalanisme. Hi ha tota una línia de pensament que proclama que la clau dels nostres problemes amb Espanya és la manca de comprensió de la realitat catalana i, per tant, la superació del problema passaria per fer pedagogia del que és Catalunya, Fraga enllà. Jo mai no hi he estat d'acord, és veritat que el ciutadà espanyol mitjà té una idea distorsionada del nostre país, fins al punt de creure que parlem català per fotre'ls, però les elits que alimenten campanyes anticatalanes des dels mitjans de comunicació, els que imposen lectures restrictives de l'autonomia i els que obliguen a introduir més i més hores de castellà a l'ensenyament, tenen una idea més clara del que és Catalunya, alguns fins i tot hi han viscut i són d'origen català. El problema és que no els agrada.  No els agrada perquè trenca la idea de nació espanyola homogènia a què no han renunciat mai.  L'estat espanyol mai no ha acceptat una idea plurinacional d'Espanya, amb tot el que això comporta. L'esquerra ha estat més oberta a la pluralitat cultural, a vegades ha flirtejat amb opcions dels nacionalismes perifèrics, però en essència s'ha mantingut fidel a la idea de l'estat-nació, sobretot des del punt de vista econòmic i polític. És més, dins de les files del PSOE s'hi compten alguns dels espanyolistes més destacats, es diguin Guerra, Bono o Rodríguez Ibarra. La dreta, tot i que en algun moment havia jugat la carta "regionalista", com ara durant la presidència de Fraga a Galícia, s'ha instal·lat en un nacionalisme espanyol sense fissures, que té un dels seus cavalls de batalla en la defensa de la supremacia del castellà en tot el territori de l'estat.  Vist així, el problema ja no  és que ens entenguin o no, el problema és que uns i altres defensen projectes polítics oposats a la idea de nació catalana. El PSOE, en plena caiguda lliure, manté algunes ambigüitats en matèria lingüística i cultural, però es presenta tant o més jacobí que mai en tota la resta. El PP, la força que avança triomfant, no fa cap concessió. Conquerides les Illes Balears, ha començat a aplicar un programa de marginalització de la llengua catalana que no té gran cosa a envejar al que fa lustres que apliquen al País Valencià, on el PP segueix clavant nous claus en el taüt on han ficat la llengua pròpia. Ara, un altre dels fidels servidors del l'estat-nació espanyol, el poder judicial, pretén carregar-se el model lingüístic de l'escola catalana, una de les poques eines que tenim perquè la llengua del país penetri en les zones que han rebut més immigració des dels anys 60 fins ara.  Aquí no hi ha cap problema de comprensió per part d'Espanya, ells saben molt bé el que volen, un estat espanyol que finalment esdevingui una nació homogènia amb, com a molt, algunes minories lingüístiques marginades i decadents. Els qui a vegades sembla que naveguem som nosaltres, i ho dic tant pels qui es pensen que tenim tot el temps del món i que això ho podrem arreglar amb el diàleg i la pedagogia a  Madrid, si és que encara hi ha algú que hi creu,  com pels qui estan convençuts que declarar la independència és arribar i moldre.  L'espanyolisme juga fort i amb avantatge, si la confrontació és entre una gran majoria de la població catalana i i l'estat espanyol, tinc clar que acabarem guanyant, ara bé, si els espanyolistes se'n surten i creen una confrontació interna entre els qui, a Catalunya,  ens sentim més catalans i els qui se senten més espanyols, ho tindrem més magre. Estem davant un escenari nou, si bé és la reedició d'un conflicte molt vell. Per guanyar ens calen conviccions fondes i una gran habilitat política, sense la combinació d'ambdós elements no anirem enlloc.