AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Les primàries que avui celebra el partit republicà a Florida són crucials per posicionar els candidats de cara al proper "Supertuesday", que serà l'hora decisiva de debò. Avui veurem si en McCain se situa definitivament com el front-runner o bé si una victòria de Romney deixa la partida del tot oberta. També és l'hora de conèixer si l'aposta de Giuliani per concentrar els seus esforços en aquesta segona fase de la campanya dóna bons resultats, o bé si es veu obligat a abandonar la lluita tot just acabada de començar. Finalment cal veure quin paper fa en Huckabee en un estat on el pes del vot evangèlic és més baix que als indrets on ha quedat més ben situat. Reitero la meva preferència per en McCain, i crec que l'escenari ideal per al partit republicà és un duel McCain-Clinton. La senyora Clinton és una candidat potent, una persona preparada per ser president, amb l'afegit que seria la primera dona en assumir aquest càrrec, però té dos greus inconvenients:

Pel que diuen els diaris la informació clau que ha permès detenir la cèl·lula terrorista de Barcelona no prové de la CIA, sinó dels serveis secrets francesos, per tant corregeixo el meu anterior post pel que fa a aquest particular, però refermo que per a mi els americans són el principal aliat d'Europa i no l'enemic de la humanitat. D'altra banda, quina és l'alternativa a l'hegemonia nord-americana?, un món multipolar equilibrat per reputades potències com ara la Xina, Rússia, Iran i Veneçuela?, amb els europeus pel mig repartint somriures a tort i a dret per no enfurismar els poderosos orientals?. Amb tots els seus defectes, prefereixo una superpotència nord-americana hegemònica:són la democràcia més antiga, i fan de la llibertat el seu ideal. I si Europa vol tenir alguna cosa a dir en l'ordre mundial, ha de començar per enfortir la seva capacitat d'acció exterior, inclosa la militar. A l'Europa d'avui les idees d'en John McCain fàcilment poden

Catalunya és un país estrany, es descobreix una trama terrorista que presumptament pretenia atemptar al metro i a un centre comercial, i els responsables polítics del país es dediquen a amagar el cap sota l'ala. El conseller d'Interior fa pena al Parlament, limitant-se a exposar allò que li ha dit el ministre, sense cap anàlisi pròpia de la situació, el president del país no diu ni ase ni bèstia-però a això ja hi estem acostumats-, i l'alcalde de Barcelona tan sols diu que no passa res i que no li han donat cap indicació que s'hagin de reforçar les mesures de seguretat. El que es troba a faltar és un discurs coherent sobre el terrorisme islamista. Tanta anys assenyalant els EUA com els culpables de tot, i ara resulta que és gràcies a la informació e la CIA que es pot evitar l'atemptat. Que jo sàpiga els americans mai no han bombardejat Barcelona, ni han envaït Catalunya, ni han espoliat la nostra economia, ni ens han imposat la seva llengua (quants catalans són capa

Jo sóc dels que es neguen a la demonització sistemàtica del Partit Popular, perquè al capdavall considero que aquest plantejament tan sols beneficia el PSOE i espanyolitza la política catalana, en la mesura que ens situa enfront d'una de les eternes dues Espanyes, i per tant al costat de l'altra. Això no obstant, cal veure que el to de la precampanya "popular" és directament anti-català, primer amb les insinuacions d'incloure a les llistes personatges amb mentalitat d'ocupant com el Francisco Caja, després amb el fitxatge de Manuel Pizarro, un home que s'ha fet famós per haver evitat que ENDESA acabés en mans catalanes, i que després de la gran apagada de l'estiu, va venir al Parlament de Catalunya a torejar-se'n els diputats, un home que va utilitzar la catalanofòbia per defensar els seus interessos personals. I finalment, totes aquestes promeses d'imposar el bilingüisme escolar i la campanya d'agitació contra la immersió lingüística. És c

El candidat que recolza aquest blog, el veterà John McCain, ha aconseguit perfilar-se, després de guanyar a New Hampshire i a South Caroline, com el "frontrunner" en la cursa per a la designació republicana, tot i la seva edat, 71 anys, i que els seus recursos de campanya van patir una greu davallada l'estiu passat. L'atenció mediàtica està concetrada en el duel entre els principals candidats demòcrates, Clinton i Obama, però els candidats més interessants són tres republicans, en McCain, en Mitt Romney i en Rudolph Giuliani. En McCain, el meu candidat, és un heroi de guerra que es va passar cinc anys presoner del règim comunista del Vietnam, i que en tornar va iniciar una brillant carrera política. És un polític conservador heterodox, conegut per la seva condició de falcó en política exterior, les seves posicions "centristes" en matèria d'immigració, el seu rebuig a la tortura dels presoners de guerra i la seva oposició al manteniment de la presó de Gua

La nova detenció de "presumptes" membres d'Al-qaida al Raval que "presumptament" preparaven atemptats contra edifcis emblemàtics de Barcelona, és un indicador més per a la ciutadania de l'existència d'una molt real amenaça terrorista, que malgrat tots els numerets diplomàtics de l'administració Zapatero i la seva Aliança de Civilitzacions, apunta directament Catalunya. En algun post anterior ja ho he escrit, el terrorisme islamista és el que més ens ha de preocupar i el que més ha de centrar el treball de les forces de seguretat i l'atenció de la població, no per viure atemorits ,sinó per estar ben informats i col·laborar si s'escau en el control dels possibles nuclis criminals. Contràriament, llevat de quan es produeixen detencions com la de dissabte, la informació que rebem sobre la presència d'aquests grups a casa nostra és escassíssima, en contrast per exemple amb el seguiment intensiu que ens ofereixen els mèdia sobre qualsevol movim

Fins fa poc tan sols alguns opinadors catalans gosaven aixecar el dit i dir que això de la immigració era un mal negoci. El discurs oficial, propagat per tècnics políticament correctes i per les autoritats públiques, i digerit alegrament per molts ciutadans que prefereixen donar per bona una versió edulcorada de la realitat, sempre ha predicat que la immigració és una gran oportunitat, que és la garantia del sosteniment del sistema de pensions, que ens enriqueix culturalment, que proporciona mà d'obra a les nostres empreses, que fa rutllar la nostra economia, que rejoveneix el país, i que és un factor clau del creixement econòmic. Alguns, per exemple en Xavier Roig, ja deien que una cosa era el creixement del PIB i una altra la renda per càpita, és a dir, encara que el pastís es faci més gros, cada vegada som més a repartir-nos-el i el tros que ens toca és més petit, i de fet alguna dada s'ha publicat sobre aquest particular, però sense donar-li la importància que realment té.

La darrera polèmica relacionada amb el conflicte franco-flamenc a Bèlgica ha estat originada pel fet que la nova Miss Bèlgica no entén el flamenc, fins al punt que en un acte públic en què ha se li ha formulat una pregunta en la llengua de Flandes i no ha estat capaç d'entendre-la, una part del públic ha exhibit el seu rebuig amb una xiulada. S'entén que la repulsió no anava tan dirigida contra la noia com contra l'organització del certamen, que no va tenir la sensibilitat d'exigir el coneixement de l'altra llengua oficial de l'estat. Una anècdota que s'afegeix a la llista d'esdeveniments que han marcat històricament el conflicte entre ambdues comunitats, simbolitzat en el monument que els flamencs han erigit als seus connacionals que van morir a la Iera Guerra Mundial com a conseqüència de no entendre les ordres que els oficials de l'exèrcit belga els dictaven en francès. Tant és així que la diada nacional de Flandes commemora la data en què es va p

El cas belga presenta unes característiques molt peculiars, ja que la nació d'on sorgeixen les principals veus secessionistes, Flandes, és la majoritària dins l'estat i la que acumula més poder polític i econòmic. Tant és així que els primers ministres belgues habitualment són flamencs, i si tots els partit flamencs sumen plegats, fan majoria al parlament federal. D'altra banda, en territori flamenc es practica un monolingüisme força estricte que fa pensar que, almenys allà, la vitalitat de la llengua neerlandesa no es troba especialment amenaçada, i que els retrocessos els va patir força anys enrera, quan les elits del país van adoptar el francès, un procés que s'ha aturat i probablement revertit. El conflicte rau en el repartiment del pastís econòmic que representen els impostos i la seguretat social. Els flamencs generen més recursos públics per càpita que no els valons, i en canvi aquests segons reben més diners públics per càpita (els sona familiar això?).L'eco

Aprofitant els dies de vacances que no havia exhaurit a l'estiu i les ofertes especials de Ryanair i dels hotels Ibis, hem passat uns dies a Brussel·les, des d'on hem visitat Gant, Bruges i Anvers. La impressió que em fa Brussel·les és que avui és una ciutat francesa, d'arquitectura flamenca i poblada per africans. Ja hi havia estat deu anys enrera, i el centre històric, situat a l'entorn de la Grotte Markt, m'ha agradat força, més que l'altrq vegada. Les típiques construccions flamenques dels S. XV, XVI i XVII, amb les seves façanes guarnides, triangulars i punxegudes, em semblen d'una gran bellesa, i són l'expressió d'una burgesia de comerciants i industrials, no d'una noblesa rendista, que a més va tenir el mèrit de treure's del damunt l'ocupació espanyola. En canvi hi ha elements com ara l'estació central de trens i moltes de les estacions de metro, que presenten un aspecte penós, de brutícia i deixadesa, tot i que el transport pú

Després d'haver passat el cap d'any a Flandes ja torno a ser aquí, amb la voluntat de recuperar una certa periodicitat en l'actualització del blog. El calendari és una convenció que ens facilita posar fites i fer balanç de la feina feta. Per a mi 2007 no ha estat brillant en quant a consecució d'objectius, però sí d'aprenentatge i d'obertura de nous horitzons. Durant l'any 2008 aquest aprenentatge i aquests nous horitzons s'haurien de materialitzar en alguna cosa. Em trobo de ple en l'edat adulta, però en el món d'avui aquest és un concepte força més relatiu, tant per l'allargament de l'esperança de vida com per les constants innovacions de tota mena, que obliguen a renovar-se de forma continuada. Pel que fa al país els senyals són contradictoris: d'una banda vivim en un moment de decadència pura i dura, jo no hi aplico l'adjectiu "dolça" com en David Madí, perquè a diferència dels anys 80 i 90, els nostres governants no