Més sobre primàries

Les primàries que avui celebra el partit republicà a Florida són crucials per posicionar els candidats de cara al proper "Supertuesday", que serà l'hora decisiva de debò. Avui veurem si en McCain se situa definitivament com el front-runner o bé si una victòria de Romney deixa la partida del tot oberta. També és l'hora de conèixer si l'aposta de Giuliani per concentrar els seus esforços en aquesta segona fase de la campanya dóna bons resultats, o bé si es veu obligat a abandonar la lluita tot just acabada de començar. Finalment cal veure quin paper fa en Huckabee en un estat on el pes del vot evangèlic és més baix que als indrets on ha quedat més ben situat. Reitero la meva preferència per en McCain, i crec que l'escenari ideal per al partit republicà és un duel McCain-Clinton. La senyora Clinton és una candidat potent, una persona preparada per ser president, amb l'afegit que seria la primera dona en assumir aquest càrrec, però té dos greus inconvenients: és directament odiada per bona part de la dreta americana, i en cap cas no és una personalitat que representi el canvi, quan és l'esposa de qui durant vuit va ocupar la presidència. En McCain també té dos inconvenients importants, la seva edat i el fet que en determinats sectors conservadors no se'l considera ben bé un dels seus, ja que sovint ha adoptat posicions que s'apartaven de l'ortodòxia. Per aquest motiu la concurrència amb Hillary Clinton li seria molt beneficiosa, ja que això mobilitzaria el vot dretà anti-Hillary a favor seu. En el cas que el candidat demòcrata fos Obama ja no és tan fàcil afirmar l'aventatge d'en McCain, hores d'ara el senador d'Illinois no desperta gran animositat entre la dreta i en canvi pot generar gran il·lusió, tant entre l'electorat demòcrata com entre els independents, uns electors que en altres circumstàncies podrien decantar-se en favor d'en McCain. L'Obama no m'entusiasma, per una banda encara li queda molt per demostrar la seva vàlua política, fa poc temps que és senador a Washington, és molt bon orador, però no diu res de l'altre món, tan sols idees genèriques de canvi, esperança i unitat, i el fet que sigui mulat no em fa ni fred ni calor, tot i que cal reconéixer que la seva presidència tindria un valor simbòlic molt gran. Tot i així, abans ja hi ha hagut personatges de color que han arribat molt lluny en la política americana, com en Colin Powell i la Condolezza Rice, però el gran repte, tant per als negres com per a les dones, no és assolir la màxima magistratura del país, sinó tenir una presència en tots els àmbits de poder econòmic, polític i intel·lectual proporcional al seu pes demogràfic, guanyada per les seves capacitats i no per imposició de quotes. Finalment, tenint en compte el paper que juguen els EUA en la política internacional, una presidència Obama podria significar que, almenys al principi, s'aflueixés la pressió sobre els insurgents de l'Iraq, els talibans de l'Afganistan i els aiatol·làs de l'Iran, que podrien guanyar terreny aprofitant la feblesa inicial d'una administració marcada per la promesa de retirar les tropes de l'Iraq. Amb tot, ens hem de treure el barret davant en Barack que, amb una tan curta presència en la política nacional nord-americana, i sense haver estat mai governador de cap estat ni alcalde de cap gran ciutat, ha aconseguit bastir una candidatura ben sòlida, enfront d'un pes pesant com la Hillary Clinton, que comptava d'entrada amb el suport de l'establishment demòcrata, ha aconseguit atreure's personalitats demòcrates com en John Kerry i en Ted Kennedy, s'ha guanyat la confiança dels electors negres sense haver esdevingut un candidat "racial", com ho eren Jessee Jackson o Al Sharpton, i per acabar-ho d'adobar, ha fet que Scarlett Johansson es declari compromesa amb ell.