Jutge i part.

M'he pres la molèstia de repassar la Constitució espanyola vigent, i no hi he trobat per enlloc que el castellà hagi de ser llengua vehicular de l'escola. És llengua oficial, i existeix el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la, però res més.  La "llei suprema" espanyola ni tan sols no exigeix que el castellà s'ensenyi a l'escola, només obliga a conèixe'l,  un requisit que, atesa l'omnipresència d'aquest idioma en la vida social catalana,  es compliria sense necessitat d'incloure'l en el currículum escolar.  De fet, tampoc no hi ha cap mandat constitucional que obligui a saber escriure la llengua de l'antic Regne de Castella. Pel que fa al catàleg de drets i llibertats fonamentals, enlloc no consta la proclamació d'un dret dels pares a triar la llengua vehicular de l'ensenyament, i encara menys el dret dels infants a rebre l'educació en la llengua materna,  una exigència que en una societat com la catalana,  on es parlen centenars de llengües diferents, seria impossible de satisfer.  En definitiva, totes les interpretacions del TC, del TS i del TSJC que pretenen imposar el castellà com a llengua vehicular a l'escola no són altra cosa que l'expressió d'una preferència política dels magistrats, no l'aplicació d'un mandat constitucional. I aquest és el drama, perquè si el poder judicial té l'última paraula és perquè se n'espera fidelitat al text i al sentit de les normes, no pas la imposició de la seva ideologia a través d'una interpretació esbiaixada de la llei. Quan això passa, els tribunals esdevenen executors d'un programa polític en comptes d'intèrprets de la normativa vigent, a la pràctica es deslegitimen a si mateixos.