Bous i sentit comú.

A data d'avui no em consta que a cap gran ciutat europea, llevat de Madrid, s'accepti la tortura i mort d'un animal com a espectacle. França ha protegit les curses de braus als territoris on estan implantades des del S. XIX, inclosa la Catalunya Nord, però òbviament, si demano una llicència per obrir una plaça de toros a París me la denegaran. És lògic que a Catalunya, on la majoria de la població és indiferent o rebutja l'espectacle taurí, s'hagi prohibit aquesta pràctica que, analitzada objectivament i sigui quina sigui la nostra sensibilitat animalista, és d'una crueltat absoluta.  A banda de les minories que formen  els aficionats taurins, entre els quals s'hi compten personatges amb forta presència mediàtica, i els militants animalistes, que també disposen de portaveus destacats, no ha existit a Catalunya un debat especialment encès sobre la qüestió. El rebombori i el soroll vénen del Madrid polític i mediàtic, sobretot el vinculat a la dreta espanyola que, amb absolut menyspreu per la decisió del Parlament de Catalunya, anuncia que farà ús del poder de l'estat per invalidar-ne la prohibició.  La ILP va arribar al Parlament basada en arguments estrictament animalistes i es va convertir en llei d'acord amb aquests arguments. Ha estat l'espanyolisme qui ha donat transcendència indentitària a una decisió que respon als criteris de protecció dels animals que se segueixen a la major part de la Unió Europea. Tanmateix l'espanyolisme s'ha anotat un èxit, i és que entre els creadors d'opinió catalans ha fet fortuna la idea que tan cruels són els correbous típics de les Terres de l'Ebre com les "corridas de toros" i, per tant, la no prohibició dels primers és una decisió arbitrària que respon a criteris electoralistes i identitaris, ja que pel fet de tractar-se d'una tradició catalana no se li hauria aplicat el mateix rigor que a les "corridas". Segur que participar en un correbous no és una experiència gratificant per a un bou, però en surt viu i sencer. Res a veure amb sotmetre's a una sessió de puncions successives amb "banderillas" i a una estocada final per causar-li la mort .  Durant els darrers anys s'han fet molts esforços, i se n'han de fer més, per eliminar tota forma de maltractament dels animals durant els correbous, més enllà de les molèsties i incomoditats que comporta per a la bèstia córrer entre la gent o dur unes teies enceses a les banyes durant un màxim de quinze minuts. Oposar-se a aquesta tradició en la seva versió més edulcorada, en funció de la seva pretesa crueltat, obeeix a una visió molt radical de l'animalisme que voreja el jainisme i les seves "vaques sagrades". Avui la pràctica dels correbous està restringida als municipis on és tradicional (tal com han fet els francesos amb la tauromàquia), on existeix una afició molt arrelada i majoritària, de tal forma que la seva prohibició es podria arribar a interpretar com la imposició d'una sensibilitat "urbana" portada a l'extrem. Hi estan en joc els vots, és veritat, però sobretot el respecte cap a la gent de l'Ebre que vol seguir celebrant festes amb animals sense maltractar-los.