Per damunt dels nostres cants.

Des del 15 d'octubre la nostra bandera oneja al castell de Montjuïc. Aquest fet té  gran valor simbòlic, perquè commemora  l'afusellament del president Companys i de molts altres catalans en aquell indret, perquè restableix la bandera allà on la va fer col·locar el mateix Companys,  perquè després de segles d'ignomínia dóna testimoni de la recuperació del castell per la ciutat i pel país,  perquè finalment les quatre barres seran ben visibles en un dels punts de referència de la capital, etc, etc. A més resulta molt destacable que l'Ajuntament de Barcelona hagi fet seva la iniciativa de la Comissió de la Dignitat, deixant enrere la desvinculació amb la catalanitat practicada sovint pels anteriors governs barcelonins. Només cal recordar que la restitució de les quatre columnes davant del Palau Nacional va ser possible gràcies al fet que  l'alcalde Hereu governava en minoria,  en cap moment no va ser  una iniciativa que comptés amb l'entusiasme de l'equip de PSC-ICV-EUiA. Per la seva banda el president Maragall, si ve durant els últims anys s'ha decantant clarament pel catalanisme, durant la seva etapa com a alcalde va alimentar l'allunyament entre ciutat i nació, d'un forma especial en matèria de símbols. Tan sols cal pensar  en les banderes de Barcelona que es van repartir durant els Jocs Olímpics, amb la idea de diluir la presència de banderes catalanes als balcons i alhora presentant una bandera de la ciutat que no incorporava les quatre barres corresponents, sinó dues, que més aviat evocaven l'ensenya espanyola.  Després de trenta anys d'ajuntaments democràtics Barcelona està recuperant la seva vocació de capital de Catalunya.