A qui li importa el passaport dels parents i dels amics?

Un dels arguments més absurds contra la independència, gairebé a l'alçada d'aquell entrenyable "¡¿qué pone en tu DNI?!",  és el d'aquells que diuen estar-hi en contra perquè tenen amics i familiars a Espanya. En primer lloc perquè és un argument profundament xenòfob, com si no es pogués tenir amics i familiars d'un altre país, o si el fet de viure en el territori d'estats diferents, a Europa, degradés la qualitat del vincle o fos un obstacle per a la relació (bé, sí, les trucades de telèfon són mes cares, però ja fa molts anys que existeix internet). En segon lloc perquè demostra una profunda ignorància de la Unió Europea i de l'espai Schengen, on és possible passar d'un estat a un altre sense ni tan sols aturar-se a la frontera. En tot cas és un símptoma de la persistència de les fronteres mentals que, malgrat tots els discursos sobre la unitat d'Europa i la globalització, atorguen un caràcter excepcional al fet de travessar els límits estatals. No deixa de cridar l'atenció que sovint, els mateixos que al·leguen aquests arguments de via estreta, hi afegeixen l'apel·lació al cosmopolitisme i a la mateixa construcció europea com a prova que el món va en sentit contrari al dels independentistes. Seria molt més honest  que, ras i curt, diguessin que se senten espanyols i no volen renunciar a viure a l'estat espanyol perquè se l'estimen i s'hi senten identificats. Tots plegats ens estalviaríem debats infantils sobre el que representa avui ser un estat europeu.