Nostàlgia del vell estat-nació



 

Cartell electoral dels neofeixistes italians. Anys 70.

Un fantasma recorre  Europa i part de l'estranger: una difusa nostàlgia de les certeses del vell estat-nació, aquell estructura política que va arribar a la seva màxima expressió durant la segona meitat del segle passat, i que ha demostrat tenir una capacitat insuperable per crear marcs de referència. Des de l'esquerra sovint s'identifica la UE com un cavall de Troia per retallar "drets socials" i imposar la lògica del mercat trencant la protecció oferta pels estats. Des de la dreta es denuncia la pèrdua de sobirania en mans de la UE, la desaparació d'atributs estatals que tenien la categoria de símbol nacional,  com ara la moneda, i del control de les fronteres, esdevingudes ara, segons aquesta perspectiva, coladors d'immigrants il·legals. La crisi es vincula a la globalització i als mítics "mercats" que actuen com a dictadors de les directrius econòmiques, i a Europa es posa en entredit el futur de l'euro. En indrets com ara Catalunya, on la idea de l'estat-nació espanyol col·lideix amb el nacionalisme català és on es constata clarament la força del primer, que per a molts autodeclarats catalanistes segueix sent el marc de referència principal. Expressions tan nostradres com ara l'"aquí a Espanya", pronunciades per  conciutadans d'inequívoca catalanitat acrediten la persistència de la idea estatal, més enllà de les preferències polítiques de cadascú. Potser un dels errors del catalanisme ha estat creure que la construcció europea per una banda i el desplegament de l'autogovern per l'altra  erosionarien de tal manera l'estat-nació espanyol que esdevindria gairebé imperceptible. Òbviament no ha estat així, amb independència de la reducció de les seves competències i funcions l'estat segueix sent el principal punt de referència, en part per inèrcia, però també perquè tant la cultura de masses com l'economia el mantenen com a referent principal.  La crisi és global , però els seus principals actors, a més dels famosos "mercats", es diuen Grècia,Portugal, Espanya oAlemanya. No són ni empreses multinacionals, ni individus, ni altres col·lectius humans, són els estats de sempre. El discurs del partit guanyador de les darreres eleccions espanyoles està impregnat d'aquesta nostàlgia, que en aquest cas veu l'origen de tots els mals en la "desnaturalització" de l'estat-espanyol que representa la descentralització autonòmica, un discurs i una nostàlgia que també té destacats seguidors en els rengles del PSOE i que és l'eix definidor d'un artefacte polític com la UPyD. A un altre nivell aquesta nostàlgia s'expressa a Alemanya i als països més rics d'Europa en un qüestionament de la unió monetària i del mateix sentit de la construcció europea, i els partits populistes fan l'agost explotant aquest mateix sentiment que emergeix enfront els efectes de  les forces globalitzadores i  dels moviments migratoris, que transformen la realitat pretesament"ordenada" i comprensible del vell estat-nació. La nostàlgia hi és, i té una força innegable, una nostàlgia que apunta en contra de les grans esperances de la nació catalana: l'autogovern i la construcció europea. No estem perduts, però les amenaces són evidents, dependrà de la voluntat i de l'habilitat que tinguin els líders europeus per superar la crisi tot reforçant la UE que no en sortim molt més malparats com a poble.