Un nova Marca Hispànica.

Les cròniques que l'Enric Juliana escriu sobre el Madrid polític sovint podrien entendre's com una invitació a l'independentisme, però ell mateix ja s'ocupa d'evitar tota deriva separatista afirmant la impossibilitat de la independència en el context europeu actual. Segons el cronista, en una època de crisi com la que vivim, l'última cosa que podrien acceptar els dirigents dels estats de la UE és un procés secessionista i la creació d'un estat català. D'entrada li hem de donar la raó, no per la crisi, sinó perquè la comunitat internacional té aversió a tot el que suposi alteració de les fronteres estatals. Hi podem pujar de peus, si declarem la independència cap estat no aplaudirà la decisió. Tanmateix, que la idea no tingui simpatitzants no vol dir que sigui impossible portar-la a terme. Al món, i a Europa mateix, segueixen creant-se nous estats que acaben obtenint el reconeixement internacional, ja sigui perquè són fets consumats ineludibles, ja sigui perquè la seva existència representa un mal menor respecte al manteniment de l'"status quo ante". Catalunya haurà de trobar el seu propi camí, però sóc del parer que la crisi, en la mesura que deixa al descobert la feblesa del model econòmic espanyol, pot ser una oportunitat per assolir la independència.  Per al conjunt de la UE fóra bo que a la Península Ibèrica hi aparegués un estat responsable, seriós, complidor i pròsper, que actués com locomotora econòmica. Un país que fos l'extensió peninsular de la Carolíngia descrita pel mateix Enric Juliana com la combinació d'Alemanya, més França, el Benelux i el  nord d'Itàlia, que conformen el nucli dur de la UE, malgrat les convulsions financeres, una geografia coincident amb la de l'Imperi Carolingi del S.IX, que en el seu extrem occidental incloïa el que en algun document es va anomenar "Marca Hispànica",  l'espai on, durant aquella època, es va originar la nació catalana. Un estat català podria ser la nova "Marca Hispànica" de l'Europa neocarolíngia, un país que, alliberat dels obstacles, peatges i limitacions que li imposa la pertinença al Regne d'Espanya ( només cal pensar  en el dèficit fiscal del 8,4%, en l'ajornament constant del corredor mediterrani i  en l'estratègia aeroportuària seguida per AENA),  podria emergir com un petita potència econòmica amb capacitat d'impulsar un nou dinamisme a tot el seu entorn, des del sud de França fins a bona part de la Península. Catalunya pot fer-ho, ja va ser  pionera de la revolucio industrial tant a l'àmbit peninsular com a la conca del Mediterrani, i ha demostrat reiteradament la capacitat d'unir els valors productius del Nord i la creativitat i la vitalitat del Sud.  L'accés a la independència requereix en primer lloc una clara i sòlida majoria social que hi sigui favorable.  Si s'assoleix aquest primer objectiu caldrà convèncer els principals mandataris europeus que reconèixer l'estat català, a més de ser un imperatiu democràtic, també és convenient per al conjunt de la UE.  Això es pot traduir també en l'exigència que l'estat català, almenys durant un període transitori, segueixi transferint una part dels seus recursos fiscals a l'estat espanyol, per tal que aquest es pugui adaptar progressivament a la nova realitat. Vist així, es pot donar el cas que el preu a pagar per guanyar la sobirania política sigui renunciar per un temps a la plena sobirania fiscal, un plantejament que sempre serà preferible a perpetuar la situació present.