El pensament de Huntington rebrota sempre.

Hi ha qui ha pretès que la "Primavera àrab", amb les seves demandes populars de democràcia i llibertat, enterraria definitivament la teoria del "xoc de Civilitzacions", elaborada per l'eminent politòleg Samuel P. Huntington per explicar les tendències que mourien el món després de la guerra freda. Sense anar més lluny, diumenge mateix "La Vanguardia" ens oferia una entrevista amb l'economista André Azoulay, jueu marroquí assessor del rei Mohamed VI, que s'afegia a la tesi segons la qual els canvis al nord d'Àfrica comporten el final d'aquella teoria. Paradoxalment l'entrevista comparteix pàgina amb la notícia de la victòria islamista al Marroc, on el Partit de la Justícia i el Desenvolupament ha estat la força més votada, com ho va ser no fa gaire el també islamista Ennahda a Tunísia i com ho serà la candidatura liderada pels Germans Musulmans a Egipte. La teoria del xoc de civilitzacions planteja la substitució del conflicte ideològic entre comunisme i capitalisme pels conflictes derivats de la col·lisió entre les diferents civilitzacions del planeta, una col·lisió que es produirà especialment als punts on aquestes civilitzacions entren en contacte.  Així  un exemple, tot i que simplificador, seria la guerra de Bòsnia, en què es van enfrontar sobre un mateix territori els croats ( civilització occidental), els bosnians musulmans (civilització islàmica), i els serbis( civilització ortodoxa). A nivell global estaríem parlant d'una major convergència entre els països de cada bloc cultural i religiós i un increment de les tensions entre aquests blocs. El perfil baix mantingut pels islamistes durant les revoltes a Tunísia i a Egipte, així com els discursos a l'entorn de la fi de la dictadura i de l'establiment de règims democràtics, van fer creure que s'obria una nova etapa més propera a la "fi de la història" pel triomf de la democràcia liberal, anunciada per l'altre gran pensador de la postguerra freda, Francis Fukuyama que no pas al xoc huntingtonià. En realitat ens trobem amb unes situacions en què es combinen les dues teories: l'avenç de la democràcia i alhora l'avenç de les forces polítiques més enfrontades al que representa la civilització occidental. Segurament els països del Nord d'Àfrica i del Pròxim Orient no estan substituint les dictadures més o menys laiques per teocràcies, però pecarem d'excés d'optimisme si creiem que l'hegemonia política de l'islamisme, amb el paper emergent de la Turquia d'Erdogan,  serà innòcua per a l'equilibri de poder a la Mediterrània. Cal rellegir Huntington, i també Fukuyama, sense conferir-los valor profètic, però amb l'interès que mereixen unes teories que, a vegades de forma insospitada, es veuen avalades pels fets.