Per ofrenar noves glòries a Espanya.

Com he explicat en el post anterior el diumenge vaig fugir cap a la Catalunya Nord per no perdre el bon gust de boca que m'havia deixat la manifestació del 10-J. i m'hi vaig trobar, com ja sabia, amb la paradoxa francesa: conservació del paisatge físic i eradicació de les cultures perifèriques. No em sorprèn, ja dono per descomptat que més amunt de Portbou em serà molt difícil trobar-me amb algú que em parli en català. És tràgic, però és una tragèdia llargament assumida, com la d'aquelles famílies que anys enrere van perdre un ésser estimat, i ho lamenten però no ja no els tortura l'ànima pensar-hi. Al Principat estem vivint la nostra pròpia paradoxa en la seva màxima intensitat:  mai no hi havia hagut tants catalans partidaris de la independència i mai, des del franquisme, no s'havien vist tantes banderes espanyoles pels carrers del nostre país. El dissabte la més gran manifestació viscuda a Barcelona esdevé un clam sobiranista, el diumenge, milers d'entusiastes d'Espanya ocupen alguns espais de la via pública, a la capital catalana i a les principals ciutats del país. Una visió superficial ens portaria a subscriure, amb en Toni Puigverd, que s'ha trencat la unitat civil del país. Però la cosa és molt més complexa. Els qui durant el darrer mes han penjat banderes espanyoles del seu balcó no són, molt majoritàriament, ni més espanyols ni menys catalans que fa un parell de mesos, en tot cas han exterioritzat més obertament el seu sentiment nacional, que és primordialment espanyol, ara i sempre. A molts altres més no els ha passat pel cap exhibir la "rojigualda", però tot i així han han seguit amb molt d'interès les vicissituds de la "Roja", sigui perquè se senten espanyols, per afinitat amb els jugadors, per proximitat, per identificació amb l'estil de joc, etc, i tot i així molt d'ells estan decidits a votar a favor de la independència en el cas d'un hipotètic referèndum. Totes les competicions esportives on participen les seleccions "nacionals" són festivals de l'estat-nació, l'exaltació de la cohesió interna i de la identificació amb els colors que no representen una entitat esportiva sinó tot un país. L'estat-nació és una realitat molt potent, fins i tot allà on existeixin legitimitats polítiques alternatives, com a Catalunya. Desitjava que la selecció espanyola fos eliminada del Mundial el més aviat possible, bàsicament per estalviar-me tota aquesta onada d'exaltació patriòtica del competidor nacional, però no ha estat possible, tot i que el diumenge, tot mirant la darrere mitja hora de partit en un bar de Portvendres vaig mantenir fins al final la il·lusió que Espanya podia ser derrotada. Veure el partit a través d'una televisió francesa, sense els brams dels locutors espanyols, t'ajuda a racionalitzar la situació, i el primer que salta a la vista és que avui, gràcies al Barça i a la Masia, Catalunya també és una potència futbolística mundial, així ho pensava mentre el locutor francès ens anomenava un Puyol, un Piqué, un Xavi, un Capdevila, un Busquets.  No és pas poca cosa, el futbol és l'esport rei, el que mou més passions arreu del planeta. Ja érem potència en bàsquet, en hòquei patins i herba, en waterpolo, en natació rítmica, en motociclisme, etc,  però per primera vegada també ho som en futbol. De petit els únics jugadors catalans de relleu que recordo van ser primer el Reixach i posteriorment el Calderé. Avui són una munió i guanyen el Mundial de futbol amb un estil de joc implementat per un entrenador català com en Guardiola, encara que begui de fonts holandeses. Sense l'aportació catalana Espanya potser ni tan sols no s'hauria classificat per anar a Sud-Àfrica. Per si sols no són ningú en el món del futbol, però els galons se'ls pengen ells. Ves per on, el futbol també ha esdevingut la metàfora de la relació entre Catalunya i Espanya.