Reivindicació de Huntington

Si observem l'evolució del món present no és difícil veure que el xoc de civilitzacions és una de les característiques del nostre temps, un xoc que no necessàriament ha de ser caràcter violent. La globalització no fa la Terra plana sinó que la fa més petita, posa en contacte les diferents mentalitats que conviuen al planeta i el resultat no sempre és harmònic. La polèmica sobre el burca és una manifestació, gairebé anecdòtica, de les reaccions que provoca en la nostra societat l'aparició de col·lectius d'origen forani  amb escales de valors contradictòries amb les nostres. Després de la confrontació ideològica de la guerra freda no es constata el triomf de la democràcia liberal anunciat per Fukuyama, sinó la substitució de l'anterior paradigma per una nova alineació basada en les cultures i les religions. No fa gaire temps ja vaig penjar un post sobre aquest tema, que em sembla crucial per entendre el que passa al món, i avui m'hi ha fet pensar l'anàlisi que fa "La Vanguardia" sobre el viratge de Turquia cap a Orient,  exemplaritzat per la negativa turca a donar suport a les sancions contra Iran  pel trencament de la seva col·laboració estratègica amb Israel.  Huntington descriu Turquia com un "torn country" entre Occident i el món islàmic, des que als anys 20 del segle passat els seus dirigents van decidir europeïtzar el país, malgrat la reva religió majoritària i el seu immediat passat otomà. La tensió entre la vocació occidental de les elits kemalistes i la realitat islàmica i oriental d'Anatòlia ha estat una constant des de la fundació de la república turca, que des de mitjans dels 90 s'ha traduït en successives victòries electorals dels islamistes, malgrat l'assetjament polític i judicial que han patit, que els ha obligat a moderar els seus plantejaments repetidament.  No estem assistint a una fugida de Turquia cap a un inexistent bloc d'estats islamistes, sinó més aviat a l'aprofundiment de la seva dimensió islàmica i asiàtica i  a un allunyament respecte a la seva condició d'aliat fidel de Washington, tant per raons internes com per les oportunitats que per a un país amb la seva situació geogràfica ofereix la creixent multipolaritat. Un moviment que coincideix amb les tendències anunciades per Huntington, que darrerament han rebut una nova ratificació amb l'acord marc de cooperació econòmica signat aquest juny  entre Xina i Taiwan, una prova que malgrat la seva confrontació estratègica i la recent compra de material militar nord-americà per part taiwanesa, se segueixen reforçant els llaços entre els dos estats xinesos, en una dinàmica que presenta alguns paral·lelismes amb la relació existent entre les dues Corees.  Tenint en compte aquestes tendències em semblen fora de lloc les crides que , sobretot des de l'àmbit  euroescèptic anglosaxó, i també des de l'Espanya impulsora de l'"Aliança de Civilitzacions", es fan a favor de l'ingrés de Turquia a la Unió Europea, com si això hagués d'evitar el seu canvi de rumb, una reorientació que  obeeix a causes molt més profundes. La UE no és una aliança primordialment geoestratègica ni el braç polític de l'OTAN, sinó una comunitat política i econòmica que aplega països units per la geografia, la democràcia liberal i uns valors culturals compartits, tot i la seva rica diversitat, amb origen en la civilització grecoromana i el cristianisme. Turquia no és d'aquest món,  malgrat la vocació inequívoca d'un part de les seves elits, molt allunyades de la realitat de les àrees rurals i dels barris populars d'Istambul i Ankara, on la modernització no genera més convergència amb Europa sinó una reivindicació de  la identitat musulmana, fàcilment en la indumentària femenina.  Integrar a la UE un país musulmà i endarrerit, amb més de 70 milions d'habitants, que cap a 2030 poden ser-ne 100, i fronteres amb les zones més conflictives del planeta, tan sols pot distorsionar un projecte europeu que, en un món de civilitzacions, necessita refermar la seva identitat occidental per ser un actor cohesionat i eficaç. Les expectatives d'ampliació de la Unió no es troben a l'Àsia Menor sinó als països cristians ortodoxos, allunyats encara dels estàndards occidentals, però que tenen uns fonaments històrics i culturals més propers, nogensmenys Grècia, Bulgària i Romania, no sense problemes, ja en formen part.