La defensa europea en temps d’austeritat.

Coincidint amb el discurs de Robert Gates, crític amb la manca d’inversió i d’implicació europea en les operacions de l’OTAN, s’ha presentat al Parlament Europeu un informe que analitza l’impacte de la crisi financera sobre la defensa europea i planteja una estratègia per al sector de la defensa de la UE en temps d’austeritat, basada en desplegar fórmules de cooperació entre els estats i en desenvolupar el potencial de la Política Comuna de Seguretat i Defensa establerta pel Tractat de Lisboa.

Robert Gates va aprofitar el seu darrer discurs a Brussel·les com a Secretari de Defensa dels EUA, per retreure als aliats europeus les retallades en despesa militar i advertir-los que Washington s’està cansant d’assumir la càrrega de les missions de combat mentre altres membres de l’OTAN eludeixen els riscos i els costos que els pertoquen. Per a Gates les limitacions i reserves dels estats europeus han estat una dificultat afegida per a la missió de l’OTAN a l’Afganistan, i a Líbia els EUA han hagut d’assumir un esforç militar molt superior al que els corresponia,  fins al punt d’haver hagut d’aportar munició addicional, perquè els aliats europeus l’estaven exhaurint al cap de només onze setmanes d’operacions. A parer seu, tan sols si els membres de l’Aliança eviten noves retallades pressupostàries en matèria de defensa i coordinen millor les seves capacitats militars podran evitar la decadència de l’OTAN.

En un moment en què els governs es veuen obligats a seguir polítiques d’austeritat, la major part de les opinions públiques europees no acceptarien que la defensa fos eximida de les retallades, i molt menys que s’incrementés la despesa militar, sobretot perquè a Europa no existeix una percepció d’amenaces a la seguretat que justifiqui destinar més recursos a les forces armades. Tanmateix, la força militar és una de les variables que determinen la posició que Europa ocupa en un món on l’eix del poder econòmic s’està deplaçant cap a Àsia, i on, segons el “Military Balance 2011” editat per l’”International Institute for Strategic Studies” de Londres, l’equilibri global del poder militar s’està modificant a mesura que es redueixen els pressupostos de defensa a Occident i es disparen als països d’Àsia-Pacífic, el Golf Pèrsic i l’Amèrica Llatina.  En aquest context tan sols una més gran integració de la defensa europea permetria incrementar-ne les capacitats sense augmentar la despesa.

En els inicis del projecte europeu es va fer un primer intent d’integració militar, amb la signatura, l’any 1952, del Tractat de creació de la Comunitat Europea de la Defensa(CED), que va quedar en paper mullat per la negativa de l’Assemblea Nacional Francesa a ratificar-lo. La idea no es va recuperar fins al Tractat d’Amsterdam de 1999, que va crear la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC), i va fer un nou pas endavant amb el Tractat de Lisboa, que va entrar en vigor l’1 de desembre de 2009 i va establir la Política Comuna de Seguretat i Defensa (PCSD), de la qual encara no se n’han explorat totes les possibilitats. A diferència d’èpoques precedents, avui els EUA ja no consideren que una més gran integració de la defensa europea representi un problema per a l’OTAN i la relació transatlàntica, més aviat tot el contrari. Amb la crisi Washington també es veu obligat a reduir la seva despesa militar i prefereix concentrar més forces en àmbits geogràfics que es consideren més rellevants per a la seva seguretat que no pas Europa. Tot el que suposi una major responsabilització dels europeus respecte a la seva pròpia defensa es pot veure amb bons ulls des del govern dels EUA, sempre que la integració europea no es plantegi amb l’objectiu de substituir o arraconar l’Aliança Atlàntica.

Pocs dies després que Robert Gates expressés les seves crítiques, el 14 de juny, es va presentar davant del Subcomitè de Seguretat i Defensa del Parlament Europeu un estudi sota la denominació “The impact of the financial crisis on the European Defence”, redactat per Christian Mölling i Sophie-Charlotte Brune, investigadors de l’Institut Alemany per als Afers Internacionals i la Seguretat, que analitza la despesa militar als estats de la UE i fa un seguit de propostes per avançar en la cooperació i desenvolupar el potencial de la PCSD, per incrementar les capacitats militars de la Unió en un context d’austeritat pressupostària que, segons es preveu, es mantindrà almenys fins a 2030.

Segons l’estudi, els 27 estats de la UE destinen, en el seu conjunt, 200.000 milions d’euros anuals a la defensa i disposen de 1,7 milions de soldats, però en canvi no tenen capacitat per deplegar més d’un 10% d’aquestes forces en servei actiu. Com a conseqüència de la crisi hi ha hagut una reducció de la despesa militar, si bé amb importants variacions entre els diferents estats. Les retallades més dràstiques, de l’ordre d’un 30% o més, s’han produït als països més petits. La majoria dels governs de països de mida mitjana han implementat retallades situades a l’entorn d’un 10%, si bé Polònia i Suècia han incrementat la inversió. Entre els països més grans n’hi ha que han reduït la despesa significativament, com ara Alemanya i el Regne Unit, i d’altres, com Itàlia i França, on les mesures d’austeritat encara no han arribat a la defensa. Els autors de l’informe, coincidint amb les queixes de Robert Gates, critiquen els estats que han aplicat reformes i retallades sense coordinar-se amb l’OTAN o la UE,  perquè no han tingut en compte si les actuacions que estaven portant a terme podien afectar la defensa comuna.

L’informe destaca el sorgiment de noves iniciatives de cooperació bilateral i multilateral entre els estats europeus, com ara el Pacte de Defensa Franco-Britànic, la Cooperació en Defensa Nòrdica, els Quatre de Visegrad, el Triangle de Weimar o la Cooperació Franco-Germànica, que per als autors són indicatives d’un nou moment polític en què les necessitats financeres porten els països a col·laborar amb els seus veïns per desenvolupar les seves capacitats de defensa. Tot i així, encara s’ha de veure si aquestes iniciatives afavoreixen o perjudiquen la PCSD de la UE, perquè també poden esdevenir nous factors de fraccionament i no d’integració.

En termes de cooperació en defensa a la UE, l’estudi classifica els estats membres en tres categories:

 ■ Activistes, que busquen opcions de cooperació o que lideren esforços en aquest àmbit, com ara França, Alemanya, Polònia, Països Baixos, Suècia, Bèlgica, Finlàndia, Grècia, Hongria i Bulgària.

 ■ Indecisos, que mantenen una posició ambigua respecte a una cooperació en defensa més estreta en l’àmbit de la UE, i poden afavorir, per exemple, el marc de l’OTAN o formats bilaterals. Aquest grup inclou el Regne Unit, Dinamarca, Itàlia, Espanya, Portugal i Romania.

 ■ Especialistes, estats petits interessats en desenvolupar capacitats concretes per  especialitzar-se dins de la UE.

L’informe presentat al Parlament Europeu parteix de la base que és  necessari que els estats coordinin les seves forces perquè UE esdevingui un actor amb capacitat militar, d’acord amb tres arguments:

1. Els EUA en el futur estaran menys disponibles per a les demandes europees d’ajuda.

2. Els estats de la UE no poden garantir la seva pròpia seguretat individualment, un fet que es veu agreujat per efecte de la crisi financera. Una capacitat significativa per actuar tan sols es podrà aconseguir posant en comú i compartint (pooling and sharing) les forces a nivell europeu. 

3.  Tot i que les polítiques de prevenció de conflictes han de tenir un paper protagonista en la gestió de crisis de la UE, no es pot descartar el recurs a la força militar com a part de les estratègies polítiques.

Per això es proposa avançar cap a una estratègia efectiva per al sector de la defensa a la UE en temps d’austeritat.

Per assegurar que s’enforteix la cooperació i que la PCSD rep un nou impuls, diu l’informe, cal combinar els següents elements en una estratègia coherent que vagi més enllà de l’actual aproximació incremental:

-.Fer ús de les oportunitats ofertes pel Tractat de Lisboa, inclosa l’Agència de Defensa Europea i les competències de la Comissió. 

-.Respondre a la crisi econòmica adaptant el marc de generació de capacitat a les necessitats d’austeritat.

-.Bastir una estratègia efectiva a partir de les diverses iniciatives de cooperació dels estats membres de la UE que tingui en compte les lliçons apreses. La Cooperació Permanent Estructurada introduïda pel Tractat de Lisboa hauria veure’s com un objectiu a llarg termini, que ha d’assolir-se com a resultat de l’experiència adquirida amb fórmules de cooperació multilateral de menys abast.

Per als autors és necessari portar a terme una revisió de l’estratègia de defensa i seguretat de la UE, per detallar les fortaleses i febleses de cada estat membre en la matèria, identificar les àrees on tindria més sentit compartir les capacitats militars, determinar quins països haurien de mantenir forces armades capaces d’actuar en tot l’espectre del conflicte i quins s’haurien d’especialitzar en capacitats concretes.

 Pel que fa la indústria de defensa, l’estudi proposa emmarcar-ne la reforma dins d’una entesa general sobre la política industrial de la UE en temps d’austeritat, a partir de la qual es determinarien les prioritats industrials i tecnològiques en defensa, amb l’horitzó situat a l’any 2030. Els estats membres s’haurien d’implicar en projectes conjunts de Recerca i Tecnologia (R&T) i d’agrupació de la demanda. Les empreses menys competitives del sector de la defensa, comptant amb la implicació dels governs, haurien d’orientar-se cap a la diversificació a fi d’evitar el seu desmantellament i la pèrdua de llocs de treball, com a efecte de la concentració de la indústria de defensa a nivell europeu.

L’informe acaba amb un seguit de recomanacions al Parlament Europeu perquè, d’acord amb les seves competències, pugui impulsar la implantació de l’estratègia que es proposa. En un document annex a l’informe s’inclou l’anàlisi del sector de la defensa a cada estat de la UE.

En temps d’austeritat i de sorgiment d’una nova multipolaritat internacional, la UE està obligada a
aprofundir el seu nivell d’integració militar si vol garantir la seva seguretat i no restar relegada en l’escenari mundial. Fins ara els avenços han estat limitats, però com demostren estudis com el que s’ha esmentat, hi ha vies pragmàtiques per assolir una integració més intensa. Caldrà veure si per part dels estats hi ha prou voluntat política per fer-ho.