"I want to break free" (guia pràctica per fer un nou país)
Amb aquest títol que ens evoca Freddy Mercury transvestit tot passant l’aspiradora, el politòleg d’origen danès Matt Qvortrup encapçala la seva “guia pràctica per fer un nou país”[1], un petit manual per als secessionistes d’arreu del món que hauria hagut de ser objecte d’un atenció molt més gran a Catalunya, més enllà de l’entrevista que li va dedicar Vilaweb i alguns comentaris a twitter que no van gaire més enllà del titular: “Si voleu la independència, aniria a cercar els americans abans que la UE”.
Em temo que un dels motius del
poc ressò que han tingut les tesis del Sr. Qvortrup a casa nostra es troba en
aquell mateix titular, l’antiamericanisme està tan ben instal·lat entre
nosaltres que qualsevol proposta en la línia d’establir llaços amb Washington és
automàticament descartada per bona part del públic al qual va dirigida. El
llibre, d’una forma menys sistemàtica de la que pot fer entendre el concepte de
“guia pràctica” amb què es defineix, presenta els cincs elements principals a tenir
en compte per reeixir en un procés independentista: en primer lloc, el moviment
polític; en segon lloc, el marc legal en què caldrà actuar; en tercer lloc, la
dimensió internacional; en quart lloc, dotar-se d’una constitució i, en cinquè
lloc, la vessant econòmica. El llibre
tot just ocupa 150 pàgines, moltes menys si ens centrem en la part dedicada a
com assolir la independència, però veient els plantejaments que fan els partits
i les entitats independentistes del nostre país no sembla que ningú se l’hagi
llegit, o potser ho han fet i han preferit fer-se l’orni, perquè el text no fa concessions
al pensament màgic ni a l’independentisme “no nacionalista”.
L’autor insisteix en tot moment
en les enormes dificultats que comporta assolir la independència i el reconeixement
d’un nou estat. Si bé el suport internacional és imprescindible, la primera
condició que cal complir és l’existència d’un moviment polític prou fort a
favor de la independència, objectiu per al qual l’autor assenyala la necessitat
del nacionalisme de tota la vida: “És difícil-gairebé impossible- forjar un
nou país sense un sentit compartit de ser una nació”. Cal crear un sentit d’unitat i per fer-ho també
cal comptar amb l’apel·lació romàntica al passat i als herois de la nació,
perquè una estratègia independentista no es pot bastir només des de la
racionalitat, li cal emoció i sentiment. Només quan el moviment sigui prou fort
es podrà aconseguir la celebració d’un referèndum amb efectes vinculants.
Aquest és un dels punts febles del llibre, no explica com es pot arribar al punt
que l’estat no tingui més remei que permetre la celebració d’aquest referèndum i
acceptar-ne els resultats si hi guanya el sí. En tot cas, per guanyar el referèndum,
l’opció secessionista s’ha de promoure amb eslògans senzills, cal identificar els
líders d’opinió que els difondran i ha d’evitar embolicar-se en plans detallats
sobre l’endemà de la independència, perquè amb això només es dona carnassa als
adversaris. L’autor contraposa el referèndum escocès, que els independentistes
van perdre tot i haver presentat un pla ben definit, amb el referèndum del
Brexit, en què els partidaris d’abandonar la UE es van imposar sense explicar quines
en serien les conseqüències. La campanya del referèndum ha de semblar popular i
sorgida de la base, però ha d’estar dirigida i controlada per un centre de
comandament. Un vegada guanyat el referèndum, el camí no ha fet més que començar.
En el vessant jurídic, el dret internacional no té establert un camí cap a la
independència, sobretot si no compta amb el vistiplau de l’estat afectat, però,
per dir-ho de forma molt resumida, la regla general per reconèixer l’existència
d’un nou estat, si més no com a realitat de fet, exigeix que la nova entitat
compleixi tres requisits:
-
Que tingui el control sobre el seu territori
i població.
-
Que no sigui un estat-titella d’un altre
estat.
-
Que pugui complir els drets i deures
inherents a la condició d’estat.
Pel que fa al reconeixement
internacional, el factor clau és el suport dels EUA, però també de França i el
Regne Unit, països que, a més de la seva influència global, són membres
permanents del Consell de Seguretat de l’ONU amb dret de veto. Contràriament, l’autor
recomana no anar a buscar el suport de Xina o de Rússia, els altres membres
permanents del Consell de Seguretat, perquè, a més de moltes altres
consideracions que s’hi podrien fer, cap dels pretesos nous estats que s’hi han
recolzat no han assolit el reconeixement internacional ni s’han consolidat com
a estats independents viables.
De l’estudi del cas de Kosovo es va
arribar a la conclusió que, per al seu reconeixement, va ser clau que els EUA i
els seus aliats veiessin un avantatge geopolític en l’existència d’un nou estat
afí en el marc d’uns Balcans en què Sèrbia, l’estat del qual es va separar
Kosovo i principal responsable de les guerres que van succeir la desintegració
de Iugoslàvia, jugava les cartes russa i xinesa. Com assenyala el mateix autor
en el llibre, una de les principals febleses de l’independentisme català rau en
el fet que el Regne d’Espanya és aliat dels EUA i membre de la UE, i cap dels països
decisius no té cap interès geopolític per reconèixer un nou estat català. En
canvi, per exemple, arran del Brexit diferents països de la UE van manifestar
una actitud més oberta a l’eventual reconeixement d’una Escòcia independent i al
seu retorn a la cleda europea.
Seguint el criteri de l’autor,
ara mateix Catalunya no hi té res a fer, però les realitats canvien i, si bé l’absència
de suports rellevants (EUA, França i Regne Unit), impedeix accedir a la
independència de forma imminent, el futur no està escrit i les realitats
geopolítiques evolucionen, a vegades de forma accelerada. Qui pretengui tenir
opcions d’assolir la independència ha de centrar-se en crear les condicions
perquè, si mai s’obre una finestra d’oportunitat, el país sigui capaç
d’aprofitar-la. Això vol dir treballar portes endins perquè el moviment
independentista sigui realment fort i majoritari i el país estigui preparat,
fins allà on sigui possible, per esdevenir un estat; i al mateix temps treballar
portes enfora, no pas per pidolar suports sinó per conèixer els interlocutors
influents i establir-hi ponts de comunicació i entesa, pensant que un dia o
altre poden ser determinants per obtenir el suport necessari.
[1] I want to break free: A practical guide to
making a new country. Matt
Qvortrup. Manchester University Press ( 8 de novembre de 2022)
Comentaris