Dues de les darreres columnes d'en Josep Maria Ruiz Simon publicades a "La Vanguardia" han estat dedicades a explicar-nos qui són els filisteus, no els enemics del poble d'Israel de qui ens parla la Bíblia, la nació del gegant Goliat i de l'esposa de Samsó, tot i que aquest és l'origen del concepte i Ruiz hi fa esment, sinó en la segona accepció del DIEC, segons la qual un filisteu és una
persona que no aprecia els més nobles sentiments i aspiracions de la humanitat, i tan sols té en compte els interessos materials. Ha estat en el seu segon article, publicat el 19 de juliol, quan finalment hem vist cap on ens menava el professor de filosofia, cap als filisteus descrits per Immanuel Kant com a
"personatges condescendents que, quan es tractava de dret polític o de relacions internacionals, aconsellaven deixar de banda la pregunta sobre allò que és just o legítim perquè la naturalesa de les coses converteix en irrellevants les respostes a aquestes preguntes(...) convidaven a no preguntar-se sobre l'ordre o el desordre existent perquè(...) el remei que podria prescriure la teoria sempre acabaria sent pitjor que la malaltia", uns filisteus que
"van acabar sent, i no per casualitat, els ancestres d'aquells miops filisteus de la llei i l'ordre de què parlava Max Weber, que,(..) van anar a parar, unes generacions després, als braços del feixisme". I tot plegat per acabar ficant en el sac dels filisteus bona part de la literatura periodística que ha estat crítica amb el moviment dels indignats, perquè, segons creu l'articulista:
"La pregunta teòrica sobre la realitat i la naturalesa de la democràcia és per a molts i no sense raó, un pregunta terriblement incòmoda". Negar-se a combregar amb les rodes de molí dels indignats=filisteisme=avantsala del feixisme?. Bé, jo segueixo sorprès per l'entusiasme que aquest xou dels indignats ha generat en segons quins ambients, però deixant de banda les preferències polítiques de cadascú, hi ha elements més que suficients per a una crítica del moviment sense caure en el filisteisme. Per una banda, que la gent es reuneixi, en una plaça pública o a on sigui, per debatre idees i propostes polítiques, constitueix l'exercici d'un dels drets en què es fonamenta la democràcia. De la mateixa manera, que uns col·lectius organitzin una manifestació per defensar les seves idees és un mitjà legítim i regulat per la llei per influir en el debat polític general i en l'acció dels poders públics. Fins aquí, res a dir. Ara bé, el moviment dels indignats se situa fora del marc de la democràcia liberal quan una assemblea es considera políticament i moralment per damunt de les institucions democràtiques, quan s'atorga una representativitat que no va més enllà de les persones que hi intervenen, quan s'atribueix el dret a ocupar indefinidament un espai públic i, sobretot, quan es pretén dificultar l'accés dels diputats al Parlament o la constitució dels plens municipals, òrgans de representació que compten amb la legitimitat d'unes eleccions acabades de celebrar, en les quals tots els ciutadans tenen dret a participar-hi com a electors i com a elegibles. El moviment dels indignats, amb independència de les idees que defensi, ha depassat reiteradament les línies vermelles de la convivència democràtica, amb la connivència de sectors polítics i intel·lectuals per als quals l'expressivitat més o menys espontània d'una certa dissidència, sempre que estigui instal·lada en el terreny de l'esquerra, passa per damunt del respecte per les regles de la democràcia liberal, un sistema polític que és el resultat, imperfecte però positiu, d'una llarga evolució històrica, de prova i error, lluita i conciliació, per fer partícips del procés polític porcions cada vegada més amples de la societat. Un sistema que garanteix l'imperi de la llei i els drets i llibertats dels ciutadans. Una forma de govern molt superior, en termes de legitimitat democràtica i de garanties per a les minories, que les assemblees "populars", més pròpies de les societats de caçadors i recol·lectors que de l'Europa del S. XXI.
Comentaris