Avui fa 75 anys quela rebel·lió militar contra la República va ser esclafada a Catalunya. Els rebels van trigar prop de tres anys a entrar triomfants per la Diagonal de Barcelona, però durant aquest període es va viure una de les etapes més bèsties de la nostra història. El professor Joan Villarroya, gens sospitós de simpaties franquistes, va aixecar-ne acta amb una tesi doctoral dirigida pel catedràtic Josep Termes, un altre que no és precisament falangista. A la rereguarda catalana, entre 1936 i 1939, es van executar unes 8360 persones, entre les quals hi havia criminals i quintacolumnistes actius, però la immensa majoria no constituïen cap amenaça per al règim democràtic, sinó que, o van ser identificats com a persones que podien simpatitzar amb els rebels, o bé van ser víctimes de lluites internes entre els mateixos grups que operaven al bàndol republicà, o van ser morts arran de revenges o conflictes personals de tota mena, desvinculats de la guerra. La clau de tot plegat es troba en el fet que, el 19 de juliol, una vegada vençuts els rebels, les forces revolucionàries, principalment els anarquistes, van accedir a una gran quantitat d'armes dipositades a les casernes i es van fer els amos del carrer. El president Companys no va ser capaç de restituir l'ordre democràtic, i va acabar sent ostatge dels revolucionaris que van imposar la creació d'un Comitè de Milícies Antifeixistes i van exercir el poder real durant els primers mesos de la guerra. L'accés dels revolucionaris a les armes i al control de la situació va desfermar una onada d'assassinats i d'altres abusos mai no vista a Catalunya, almenys des del S.XVIII. A qui més els va tocar el rebre va ser als religiosos, que van ser objecte d'una autèntica campanya d'extermini, acompanyada de l'espoli i destrucció d'una gran porció del patrimoni artístic de l'Església. Bona part de l'alta burgesia va poder fugir, però molts petits i mitjans empresaris i propietaris rurals van ser assassinats o represaliats, al mateix temps que es col·lectivitzaven els seus béns. A molts pobles, els qui van ser identificats com la dreta local, a vegades pel sol fet de disposar d'un nivell educatiu i social superior al de la majoria, van ser assassinats o empresonats. Es va engegar una dinàmica revolucionària caòtica, en què diferents grups armats, organitzats i repartits per tot el territori imposaven la seva pròpia llei. Després dels fets de maig de 1937 el govern de la República, amb suport soviètic, va imposar el seu ordre a Catalunya, i la Generalitat va quedar novament relegada. Es va aturar el procés revolucionari i es va prioritzar l'esforç bèl·lic, però els comunistes van sotmetre el país als mètodes estalinistes de control i repressió de la dissidència. Tenint en compte la naturalesa dels fets històrics costa d'entendre l'interès per la memòria històrica, en un sentit reivindicatiu, que té l'esquerra catalana, sobretot els postcomunistes, perquè com més grates en aquell període, més al descobert queden els crims que sota la cobertura o en nom dels ideals de l'esquerra es van cometre, i com aquests crims van facilitar que el règim franquista obtingués suports de sectors que, d'altra manera, mai no hi haurien simpatitzat. Amb la victòria feixista Catalunya va perdre la Guerra, i a partir d'aquell moment va ser víctima d'un intent de genocidi cultural del qual encara paguem les conseqüències. L'"Ejército Nacional" representava una amenaça existencial per a la nació catalana i se l'havia de combatre per tots els mitjans, però la maldat franquista no pot servir de disculpa per als crims, sovint guarnits de sadisme, que es van cometre a Catalunya durant la Guerra i que no tenien res a veure amb l'estratègia militar. No podem perdre de vista que els principals executors de la repressió franquista van ser les forces d'ocupació: exèrcit i cossos de seguretat del nou règim, a les ordres del govern i dels seus sequaços, malgrat els múltiples col·laboradors catalans. En canvi la repressió a la rereguarda catalana durant la Guerra i sobretot al principi, va sorgir de la mateixa societat, com una manifestació de les seves pròpies patologies, exacerbades pel conflicte bèl·lic. Del que va passar a Catalunya ara fa 75 anys, ningú no n'hauria d'estar orgullós.
Comentaris