Funeral per a un gran europeu.

Aquest dissabte es va celebrar a Viena, amb tota la pompa i circumstància que requeria l'ocasió, el funeral d'Otó d'Habsburg-Lorena, el darrer hereu del tron d'Àustria-Hongria, un tron que mai no va arribar a ocupar. Podríem pensar que la majestuosa cerimònia no era més que una gran farsa en què s'escenificava el funeral d'un monarca que no ho va ser, d'un imperi i d'un regne que fa 93 anys que no existeixen. Però la figura d'Otto von Habsburg va més enllà de la nostàlgia monàrquica, perquè durant tota la seva vida va ser un lluitador destacadíssim per la unitat europea, que va posar el relleu que li atorgava el seu origen al servei de les idees d'un continent lliure de totalitarismes i unit. Si hi ha hagut un europeu autèntic, aquest ha estat el príncep Otto. Li venia de família, els Habsburg han estat la dinastia reial més important de la història d'Europa. Van arribar a encapçalar, al mateix temps,  la monarquia hispànica, en l'època de la seva màxima esplendor, i el Sacre Imperi  Romà Germànic.  De fet, Carles V va ser, simultàniament, Rei de les Espanyes i Emperador Germànic. A principis del XVIII el destí de Catalunya es va lligar al de la dinastia, quan les nostres institucions van apostar pel pretendent Carles d'Habsburg i en contra de Felip d'Anjou, en la Guerra de Successió. La cosa se'ns va posar difícil quan Carles va ser elegit Emperador i els seus aliats van considerar que tampoc no els convenia concentrar tant de poder en la mateixa persona. En aquella guerra la causa austriacista es va identificar amb el manteniment de les llibertats i privilegis dels països de la Corona d'Aragó, enfront de l'absolutisme borbònic. Però vam perdre, i així ens ha anat durant els darrers 300 anys.  Després de la derrota molts catalans van trobar refugi en territoris on regnaven els Habsburg, i fins i tot van participar en l'intent fallit de crear una colònia poblada per exiliats austriacistes al Banat de Temesvar, a l'actual Voivodina sèrbia, que va rebre el nom de "Nova Barcelona".

Els Habsburg, per raons pragmàtiques, atesa la gran diversitat de les seves possessions, van representar a Europa un model de monarquia que atorgava un cert grau de reconeixement a la pluralitat política i cultural del seus súbdits i territoris. Aquest reconeixement va arribar a la seva màxima expressió durant la segona meitat del S.XIX i principis del XX, amb l'emergència del nacionalisme, la conversió de l'Imperi Austríac en Àustria-Hongria i la recerca de solucions per acomodar la diversitat nacional dins del complex règim de la monarquia dual, que va desplegar un model més pluralista a la part austríaca i més unitarista al Regne d'Hongria. Fins i tot diferents branques de la família Habsburg es van preparar per a un futur en què l'Europa Central  es dividiria d'acord amb les nacionalitats que l'integraven. Així, Carles Esteve d'Habsburg, un parent de l'emperador Francesc Josep I, va educar els seus fills perquè la seva pogués esdevenir la dinastia regnant en un futur Regne de Polòni associat a l'imperi austríac. Carles Albert, el seu fill gran, va esdevenir un patriota polonès, i durant l'ocupació alemanya de Polònia va ser empresonat i torturat per la Gestapo  per la seva negativa a declarar-se alemany. El seu germà petit,  Guillem d'Habsburg, va esdevenir un aspirant al tron de la Ucraïna sorgida després de la 1a Guerra Mundial, i l'any 1948 va morir empresonat a la Unió Soviètica, per la seva col·laboració, des de la Viena ocupada, amb els nacionalistes ucraïnesos.

El malaguanyat Arxiduc Francesc Ferran va simpatitzar amb la idea de transformar Àustria-Hongria en els Estats Units de la Gran Àustria, una reorganització federal de la monarquia basada en els grups nacionals que en formaven part. Arran del seu assassinat a Sarajevo el projecte se'n va anar en orris, per la seva mort, que va impedir-ne l'accés al tron , i sobretot per l'inici de la 1a Guerra Mundial, que va acabar amb la desintegració de la corona austrohongaresa.

Otto d'Habsburg era el fill de Carles I, el nebot de Francesc Josep I que el va succeir l'any 1916, en plena guerra. Després de la derrota, l'any 1919, quan Otto tenia 6 anys, la família va ser expulsada d'Àustria i va iniciar un periple que durant uns anys els va fer passar per Suïssa, per l'illa de Madeira, per Lekeitio, al País Basc, on els "Grandes" d'Espanya els van regalar una vil·la, i París. Otto comptava amb un ample seguiment entre els monàrquics austríacs, i durant l'ascens del nacionalsocialisme es va erigir en opositor al règim. Després de l'Anschluss els nazis van sentenciar-lo a mort i l'hereu Habsburg es va refugiar als EUA. Després de la guerra va tornar a Europa,  va viure entre França i el País Basc, i als anys 50 es va instal·lar a Baviera. Malgrat el seu antitotalitarisme, Otto, de fermes conviccions catòliques i conservadores,  tenia bones  relacions amb Franco, a qui considerava un dictador de tipus sud-americà, no totalitari com Hitler o Stalin, i a qui agraïa l'acolliment de molts refugiats durant la guerra.  El dictador espanyol va arribar a oferir-li que fos el rei d'Espanya després de la seva mort, però l'austríac va rebutjar-ho i va proposar que es designés hereu Joan Carles de Borbó. Fins a l'any 1966 no se li va permetre l'entrada a Àustria, no sense una gran polèmica interna i prèvia la seva renúncia formal als drets successoris, l'any 1961.

Otto va ser un dels principals líders del moviment europeista conservador Unió Paneuropea Internacional, i un dels seus cavalls de batalla va ser l'alliberament dels països que es trobaven sota el jou comunista. Entre 1979 i 1999 va ser diputat al Parlament Europeu en representació de la CSU bavaresa, i l'any 1989 va participar en l'organització del Pícnic Paneuropeu,  que va consistir en organitzar una trobada a la frontera entre Àustria i Hongria, aprofitant que el dia 19 d'agost s'obriria durant tres hores. Una oportunitat que va ser aprofitada per centenars d'alemanys de l'Est per passar a Àustria. Així es va iniciar un procés pel qual milers de ciutadans de la RDA es van desplaçar a Hongria amb l'objectiu de travessar la frontera cap a l'Oest,  un moviment que va ser un dels desencadenants de la caiguda del Mur de Berlín, el novembre d'aquell mateix any.

Otto d'Habsburg va ser educat per ser emperador en una època en què desapareixien els vells imperis. Hauria pogut esdevenir un aristòcrata ociós però va optar per posar la seva formació i contactes al servei de la seva idea d'Europa i esdevenir, ell mateix, un gran europeu, amb una visió àmplia del continent, capaç de parlar en alemany, hongarès, croat, anglès, espanyol, francès i llatí i escriure llibres en diferents llengües.  La seva relació amb el franquisme i d'altres posicionaments polítics el fan una figura controvertida, però tot i així se'l pot considerar un dels grans promotors de la integració europea en un marc de democràcia i llibertat, així com de l'ampliació de la UE cap a l'Est. La seva trajectòria personal, unida a la impressionant història del seu llinatge, justifiquen els honors que se li van retre a Viena.

De les idees que va defensar al llarg de la vida, em quedo amb aquest fragment del programa de la Unió Paneuropea: "L'Union Paneuropéenne se déclare attachée au patriotisme européen, couronnement des identités nationales de tous les Européens. A l'époque des interdépendances et défis mondiaux seule une Europe forte et politiquement unie peut garantir l'avenir de ses peuples et entités ethniques. L'Union Paneuropéenne reconnaît l'auto-détermination des peuples et le droit des groupes ethniques au développement culturel, économique et politique."