Aquest estiu vaig fer una ruta per Turquia. Partint d'Istanbul, vam seguir cap a la península de Gal·lípoli, vam travessar els Dardanels per baixar fins a Esmirna, a la costa occidental d'Anatòlia, i d'allà ens vam dirigir cap a la Capadòcia, a la regió central del país. Des de la Capadòcia vam fer camí cap a la capital, Ankara i, de tornada cap a Istanbul, vam visitar la vila de Safranbolu, coneguda per la seva arquitectura típicament otomana. Turquia és un país sòlid en el sentit físic de la paraula. A les grans ciutats els gratacels de nova planta i els minarets de les mesquites dibuixen un "skyline" assertiu, de la mateixa manera que els blocs de pisos que s'estenen pels barris residencials desprenen una remarcable sensació de solidesa i qualitat constructiva ( Després del terratrèmol que ha devastat el Sud-Est del país, sobretot al Kurdistan, hauríem de revisar aquestes afirmacions, però és innegable que les noves construccions desprenen una sensació
El nacionalisme es cura viatjant, diuen alguns. El nacionalisme es cura llegint diuen uns altres, de fet els mateixos. Doncs com més viatjo i més llegeixo més radical es torna el meu nacionalisme. I constato un fet fonamental, tot poble per sobreviure necessita una llar. Durant segles els jueus van creure que no era necessari i ja sabem com els va anar. De la magnífica pel·lícula de l'Spielberg "Munich", recordo molt bé com precisament un terrorista palestí li explica al protagonista que el seu objectiu no és la "Revolució" tal com era entesa als anys 70 pels diversos grups terroristes d'extrema esquerra, sinó guanyar una llar per al seu poble. I hi estic d'acord, malgrat les meves simpaties sionistes penso que de la mateixa manera que els jueus tenen dret al seu estat també els palestins tenen dret a tenir un estat propi. El seu problema és que durant dècades han entès que per tenir un estat propi havien de llençar els jueus al mar, i aquest és el seu error. En comptes d'intentar bastir un país pròsper dins les fronteres de 1948, es van dedicar des d'un principi a combatre Israel. Però aquest no és el tema d'aquest post, el tema és que també els catalans necessitem una llar, i això vol dir almenys dues coses, que a Catalunya la identiat hegemònica sigui la catalana i disposar d'un estat propi. Altrament els catalans, és a dir, els qui vivim i treballem a Catalunya i volem ser catalans, serem forasters a casa nostra, amb l'agreujant que a diferència dels emigrants no tenim cap altra pàtria.
Comentaris