La cruïlla

Jo sóc dels qui pensen que l'essència de l'exercici democràtic és la possibilitat d'elegir els nostres governants i passar-los comptes periòdicament. Sovint se sent a dir que la democràcia no pot ser elegir uns representants cada quatre anys, que cal obrir més i més vies de participació. Hi estic d'acord, però la clau és que puguem elegir uns representants, ja siguin inclosos en una llista tancada, ja siguin candidatures uninominals. I això amb la finalitat que aquests siguin capaços de formar govern o de plantar cara des de l'oposició.

El cas és que el proper dia 1 de novembre ens toca elegir els nostres representats al Parlament de Catalunya perquè trïin el nou President que haurà de nomenar els membres del govern. Aquesta vegada els perfils de la confrontació estan més definits que mai, no tant pels projectes a curt termini sinó per les visions de país que es contraposen. Per una banda CiU, un projecte nacionalista que durant 23 anys ha demostrat la seva eficàcia i capacitat en la governació i en la defensa dels interessos de Catalunya, un projecte avui renovat a fons amb una nova generació de nacionalistes que des d'una visió moderna i liberal aposten a fons per una societat cohesionada a l'entorn d'unes idees de nació i identiat compartides, i amb un programa per al ple desenvolupament de les capacitats de la gent del nostre país. Seguir construint la nació catalana encarats al futur. Per altra banda el PSC-PSOE, liderat avui per una nova generació de professionals de la política sense compromís nacional. Uns professionals que tenen en l'ocupació del màxim d'àmbits de poder el seu objectiu, i que regits per una barreja ideològica de socialdemocràcia light, moralitat post-68 i populisme hispano-meridional planteja un programa que ras i curt porta a la dissolució del caràcter nacional de Catalunya en el mar amorf però de llengua castellana i centralitat madrilenya de l'anomenada Espanya plural, que no és altra cosa que la versió postmoderna de la "unidad de destino en lo univesal". Les expectatives electorals dels socialistes no semblen òptimes però la seva garantia rau en la fidelitat a prova de bombes dels neo i post comunistes d'ICV-EUiA, i en l'aposta estratègica d'ERC de posar per davant de la seva identitat nacionalista la seva identitat d'esquerres.

Poques vegades com ara s'han confrontat models de futur tan clars, nació catalana o dilució al so de la retòrica "progre". Després de l'entrada en vigor del nou estatut, insuficient però que ben desplegat pot suposar un salt en l'autogovern, els ciutadans de Catalunya ens trobem en una cruïlla: un camí ens porta a la plenitud nacional, l'altre a una suau extinció.