Mao, Montilla, Barrera i ERC

La generació del 68, els que d'una manera o altre es va sentir partícips i protagonistes dels canvis culturals dels 60's i 70's, els qui van militar o es van identificar amb la nova esquerra, amb les ideologies revolucionàries que en aquells anys triomfaven entre els joves, són els qui avui ocupen moltes de les posicions de poder polític, mediàtic i en part també econòmic al nostre país. El llegat d'aquesta generació ha estat molt poderós, perquè a més han pogut amagar molts dels seus errors sota la bandera de l'antifranquisme. A Itàlia i a Alemanya no és motiu d'orgull haver estat simpatitzant de les Brigades Roges o de la banda Baader-Meinhof. A casa nostra molts exhibeixen un passat de militància ultraesquerranosa com una acreditació de compromís antifranquista per la democràcia, per la llibertat i per Catalunya. Aquest és el cas d'en Montilla que ara vol fardar de demòcrata i catalanista basant-se en la seva antiga militància al PTE, el Partido del Trabajo de España. Aquest partit extremista volia implantar al nostre país el model comunista xinès, s'oposava clarament al franquisme, però no defensava cap dels ideals i valors en què es basa la democràcia occidental. Encertadament l'Artur Mas ha assenyalat que en Montilla no propugnava la democràcia sinó la dictadura del proletariat, i això en una època en què la Xina acabava de viure l'anomenada Revolució Cultural, en què Mao va llençar els Guàrdies Rojos contra els quadres del règim, els intel·lectuals i els sectors socials que per a ell representaven una amenaça de burgesització. Molts joves europeus, entre ells el nostre Pepe, es van enlluernar amb els ideals de destrucció de l'ordre establert, amb els escenaris de revolució permanent i purga dels contrarevolucionaris. De la mateixa manera que Günter Grass de jove es va adherir a un moviment que propugnava la destrucció de les convencions burgeses, la puresa racial i la submissió absoluta al líder.

Els pecats de joventut es perdonen, fins i tot qui ho ha viscut pot recordar amb nostàlgia aquella època activa i exaltada de la seva vida, però és una presa de pèl presentar la militància en un partit d'ideologia totalitària com un certificat de pedigrí democràtic. D'altra banda el PTE, com el seu nom indica, no té res a veure amb el catalanisme, si bé l'any 1977, per circumstàncies purament conjunturals es va presentar a les primeres eleccions a les Corts espanyoles coalitzats amb l'ERC d'Heribert Barrera, aquest sí un catalanista i demòcrata de tota la vida. Ja va dir aquell (em sembla que en Fraga Iribarne), que la política fa estranys companys de llit, i no deixa de cridar l'atenció com un anticomunista confès com en Barrera va encapçalar una candidatura compartida amb els seguidors del Gran Timoner xinès. L'any 1978 el sector catalanista del PTE se'n va escindir per crear el PTC, però en Montilla ja no hi era, feia la transició del PSUC al PSC-PSOE.

Vés per on, la vida dóna moltes voltes, i tot podria ser que l'antic militant del PTE José Montilla acabés sent designat president de la Generalitat gràcies als vots d'ERC.

Comentaris

Marc Arza ha dit…
Val a recordar que l'únic programa electoral de les primeres eleccions que avui no faria envermellir els candidats és el de CDC.

Salut,
Marc Arza
www.catalunyafastforward.blogspot.com

Entrades populars d'aquest blog

"I want to break free" (guia pràctica per fer un nou país)

Impressions de Turquia

El món no ens mira amb bons ulls